LA MANO (estiu 01)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LA MANO
Tercer Premi al Certamen Literari de Contes i Llegendes Ateneu Cultural "ALBA-DIADA SANT JORDI" (Cunit, 2008)

     Desde pequeño tengo terror a la oscuridad absoluta. A la penumbra, no. En los claroscuros me las arreglo mejor, disipando los fantasmas de las sombras con la misma facilidad con que los creo. También siento una repulsión, mezcla entre asco y miedo, hacia ratas y cucarachas.
     Nada de particular, me temo. 

     Siendo un mocoso vivimos en un piso en el que el interruptor de la lámpara quedaba muy alejado de la cama. Casi cada noche, entrada la madrugada, sentía ganas de orinar, pero había de contenerme, incapaz de enfrentarme a los escasos metros que me separaban de la llave de la luz. Añoraba entonces aquellos conmutadores con forma de pepinillo que colgaban, al extremo del cable bifilar retorcido, sobre los cabezales de madera, en casa de mi abuela. 
     También recuerdo que, cuando mis padres se retiraban a dormir yo solía estar aún despierto, pese a llevar un buen rato acostado. Quizá estaba aguardando, temeroso, la llegada de ese momento. Entonces, al apagarse todas las luces, la claridad que entraba por debajo de la puerta desaparecía, substituida por una oscuridad sin fisuras. En ese mismo instante, me cubría hasta la cabeza con sábanas y mantas. Imaginaba seres monstruosos atacando mi posición. Pero también imaginaba sus garras y puñales doblándose, como si fuesen de papel, al contacto con la coraza que formaban mis ropas de cama. Eran mi fortaleza: hermética, segura. Y así me dormía. 
     Por las mañanas, atrapado aún entre la penumbra ambiental y la modorra de mi mente, al ir a ponerme las zapatillas, siempre miraba primero, de lejos, a su interior, convencido de que, durante la noche, una curiana las había tomado por cubil y estaba agazapada en ellas, dispuesta a defender su hogar de mis pies intrusos. Luego las sacudía golpeando la una con la otra y, finalmente, con cierto resquemor pertinaz me las calzaba para ir al baño a aliviar mi vejiga a punto de estallar. 

     De las ratas, por contra, siempre me he sentido a salvo en casa.
     Pero en la calle la cosa es diferente. Intuyo que, ahí fuera, la noche les pertenece. Noto sus ronroneos por el subsuelo, sus idas y venidas por galerías inescrutables.
     Cada vez que me muevo por la ciudad después del crepúsculo evito las bocas de alcantarilla. Imagino que de ellas van a salir, a mi paso, furtivas y veloces, para morderme como un relámpago y regresar impunes a la seguridad de sus trogloditas habitáculos. 
    
     Con la edad, estos temores han amainado, pero no desaparecido. Y en ocasiones, dependiendo de mi estado de ánimo, de las circunstancias, del lugar, vuelven con inusitada fiereza, con violencia desconocida a encastrarse en mi cerebro como un tumor maligno que creciese opresivo, dominador. 

     Pero además de éstos, y muy por encima de ellos, un pavor que juzgo más personal, o más familiar, casi diría que más íntimo, me invade a menudo.
     Recuerdo vivamente que mi tío Olegario, el soltero, pasaba largas temporadas en nuestra casa, acogido como si de un refugiado se tratase. Enjuto y larguirucho hasta lo inverosímil, solía referirme –como quien recita cuentos de princesas– historias de terror antes de dormir. 
     Murió anoche, el pobre.
     Han pasado veinte a˝os largos desde aquella Úpoca remota y, sin embargo, recuerdo vivamente tantas cosas de Úl... Su voz rasposa y profunda. Sus ojos hundidos y, al mismo tiempo, refulgentes en la penumbra. Pero sobre todo recuerdo como, una vez acabado el relato, antes de dejarme solo, se despedía siempre susurrándome un indefinido y preñado de misterio: “Que descanses... pero ten cuidado con la mano que acecha”.
     Desde entonces tengo el convencimiento de que, bajo mi cama, una mano exangüe vigila, a la espera de que apoye mis pies en el frío suelo.    
     Es su legado.
     Esa mano crispada, sujetando mi pierna por encima del tobillo, me corta la respiración y me quita el sosiego. Nada hay más allá de la mano, nada más allá de ese contacto brusco, indeseable. O, al menos, no me lo he planteado siquiera.
     Y tal vez sea eso lo más terrible.
    Mas hasta ahora se trataba sólo de una imagen furtiva en mi mente, una angustia psicológica a la que oponer otros pensamientos menos tormentosos.
     Pero hoy es diferente.
     Cuando, en mitad de la noche, me he sentado al borde de mi lecho, despreocupado, dispuesto a levantarme para ir por un vaso de agua, la he sentido; físicamente.
     No puede ser. Esto no debería estar sucediendo. Ni siquiera la había pensado.
     Pero no hay duda. Es ella.
     Estoy paralizado. No me atrevo a mirar y, sin embargo, la puedo ver: los tendones tirantes, los dedos enjutos, los nudillos azulados, prietos, retorcidos como los de un árbol viejo; y sus uñas largas, cárdenas, irregulares. Noto su relieve sobre mi piel. Parece como si su abrazo me hubiera llegado hasta los huesos.
     Me aprieta.
     Me duele.
     Ya sé. No me moveré. No haré ruido. Contendré la respiración. Tal vez así juzgue haberse equivocado y me suelte. Tal vez así pueda volver a echarme sobre la cama, taparme con las sábanas; escondido, a salvo...
     Mas no. La mano sigue ahí, aferrada a mi tibia, como si formase parte de ella. Creo que, si me la arrancasen en este momento, la marca de sus contornos quedaría indeleble en mi carne; tridimensional, para siempre.
     Estoy sollozando:
     - Dios, no es posible. ¡Que alguien me despierte!. ¡¡Debe de ser un sueño!!. ¡¡¡Tiene que ser un sueño!!!.

FIN
Santiago Diaz i Cano

.

LA PETICIË (hivern 07)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LA PETICIÓ
Segon Premi al Concurs de Relats Breus "SANT JORDI" (Valls, 2008)

     La carretera era una immensa cua de gents espantades, una anaconda gegant que s’arrossegava amb la lentitud d’un ésser moribund.
     Famílies senceres caminaven envers un destí incert, tractant de no perdre el que encara tenien: l’esperança de tornar algun dia, i els uns als altres.
     Els adults carregaven amb nens, embalums d’estris, menjar, roba... pus la pena inconsolable de la fugida i el desterrament.
     Els menuts reflectien als seus ulls redons de criatura l’esbalaïment per la por inconcreta, ensumada, intuïda en aquell tràfec monòton de sentit únic, en el silenci trist dels majors, en aquell espectacle sinistre.
     Alguns tiraven de carros com si foren animals, d’altres espentaven carretons, o carrets de nadó; sempre cafits, ultrapassats, insuficients.
     Els qui no disposaven de ginys amb rodes se’ls miraven, tanmateix, amb una guspira d’enveja a l’esguard.
     Malgrat l’aparença de formar tots part d’una mateixa cosa, es podia percebre amb claredat un ambient de recel generalitzat i profund: tothom tirava endavant; tothom mirava de reüll; tothom callava.
     Els automòbils i d’altres vehicles de motor ja feia temps que havien desaparegut, privilegiats i orgullosos, deixant arrere la púrria i una borrufada de pols.
     Per l’esquena els arribava l’esclat de les bombes sobre la ciutat, com els trons d’una tempesta encara llunyana que el vent acabaria duent-los a sobre sense remei.
     Fumagueres verticals i negroses semblaven fer de pilars a un cel fosc i pesant, tot de núvols d’un gris sense matisos que els donava aparença de lloses pètries, amenaçadores en la seua solidesa.
     Mig estirat entre la voravia i els camps de blat hi havia un vellet escarransit, malgirbat i indefens. Estirava un braç amb la mà oberta, els dits afuats, els artells botinflats i les venes d’un blau de porpra. Amb un esquinçall de veu, demanava a cadascun dels homes que passaven:
     - Aideu-me. Aideu-me...
     Però ningú no li feia cas. Evitaven ni mirar-se’l tan sols.
     Ell seguia repetint la súplica tènue i, tanmateix, perfectament audible:
     - Aideu-me. Aideu-me...
     Van passar les hores. El riu de persones es va anar aprimant fins convertir-se en un regueró, primer; en un degoteig intermitent, després; en sequera, finalment.
     L’ancià va acotar el cap i es va arraulir. Ja no passava ningú. S’havia quedat tot sol. Amb els ulls tancats va tractar de pensar amb lucidesa, de no desesperar, de trobar una alternativa adient amb el seu desig. Mes no ho aconseguia. Sabia que sense ajuda no se’n sortiria, no seria capaç. Estava en mans del proïsme, però el proïsme semblava haver-se exhaurit feia estona.
     Un soroll de passes nervioses i apressades el va despertar del seu somieig. De manera gairebé automàtica va allargar la mà com abans i va reprendre la súplica:
     - Aideu-me ... –mes, en veure que es tractava d’una noia sola, va rectificar– ... Aïda’m.
     La joveneta se li va acostar d’immediat, sol·lícita i resolutiva al mateix temps. Li va passar el braç per sota les aixelles i va fer intent d’alçar-lo.
     - No, no –va replicar el vell, que no havia mostrat cap voluntat de ser aixecat–. No és això el que vull demanar-te.
     - I doncs?
     Va ser llavors que va distingir, en l’embalum de robes que hi havia a la seua vora, la silueta minúscula d’una dona: immòbil, en pau, morta. Va esglaiar-se tot d’una i es va posar erta amb un bot.
     - No t’espantes: és la meua esposa. L’esgotament i el fred de la nit han pogut amb ella. Ara descansa –i ho va dir amb un tel de veu, com si tingués por de despertar-la.
     La noia seguia paralitzada, colpida, presa de l’atordiment i d’aquella imatge tendra i terrible alhora: la muller reposava el seu cap insignificant de cabells escassos i esbullats sobre la falda del seu marit. Semblava que l’estiguera bressolant encara, com si fos una criatura, com si fos viva.
     - Vine un moment. Seu al meu costat. Fes mercè.
     La noia va mirar arrere. Tal volta esperava ara veure aparèixer pel revolt, deslliuradors en canvi, els primers efectius de les tropes agressores. Després va fer com li demanava aquell homenet de veu dolça i trista, de pell eixuta i rebregada, d’ulls cansats, que semblava haver viscut un milió d’anys.
     Ell va agafar-li la mà entre les seues amb una força que la va espantar per insospitada. L’ancià va fitar-la de dret a les nines. La tenia lligada per dins i per fora.
     - Vull que em mates.
     - Com?!
     Havia esbatanat els ulls i se li havia esquinçat la veu. Malgrat la incredulitat que li demanava el cor, havia pogut llegir la determinació als ulls de l’home. No hi havia confusió, ni matís, ni una engruna de bogeria, en aquella petició.
     - Mira –i es va ficar la mà sota l’abric, junt als ronyons, per traure una bossa plana, de pell molt fina, amb un fermall de sivella.
     La xicota se’l mirava amb una barreja de curiositat i horror. Va fer gest de girar el cap per no veure què era el que hi havia allà dins, quina revelació colpidora l’esperava ara. Però el vellet va ser més ràpid en descordar i obrir. Davant els seus ulls cada cop més astorats va aparèixer un gruixut feix de bitllets, com les mil llengües d’una boca que es burlara d’ella.
     - Et pagaré. Són per a tu; els estalvis de tota una vida.
     Va acostar-li’ls com un oferiment sincer i respectuós, com si esperara que els anés a agafar amb tota la naturalitat del món per, després de respondre-li amb alguna fórmula cortesa d’agraïment, complir la seua part. L’home actuava talment el tracte ja estigués tancat i la decisió presa, fent tot plegat la impressió que no hi haguera cap altra opció, res a parlar.
     La noia va tirar-se arrere, va recular per la cuneta com qui fuig d’una serp que li ha sortit de davall una pedra que tot just acaba d’alçar imprudentment. De no ser perquè va relliscar i caure, tal volta hagués eixit d’allà corrent com un endimoniat. De no ser per l’aspre i dur contacte de les pedres en la caiguda, tal volta hagués pogut encara viure la resta de la seua vida pensant que allò ho havia somiat.
     - No te’n vages, per favor. No sense escoltar-me, almenys.
     - No vull els seus diners. I no vull matar-lo. No hi ha res més a dir. Si li va bé, puc ajudar-lo a caminar: seré la seua crossa; i no el deixaré tirat, passe el que passe, li ho jure. Però d’això altre, ni parlar-ne.
     Ho havia dit amb tota la brusca inconveniència de l’agressivitat defensiva.
     L’ancià, no obstant això, va insistir-hi sense abandonar el seu to de súplica humil:
     - Escolta’m. No puc caminar. Si carregares amb mi, només aconseguiries que ens agafaren a tots dos. A més, sóc vell, massa vell. No tinc amics ni família –i va mirar-se la dona–. No tinc ganes de lluitar, ni un lloc on anar-hi. Per a mi, el millor és acabar tot d’una. D’altra banda, eixos maleïts imperialistes van encetar aquesta guerra infame per prendre‘ns la vida i les riqueses; i jo no hi vull, col·laborar amb aquests salvatges. Si em deixes ací, quan ells arriben, tindran totes dues coses i, a més, es divertiran de valent torturant-me i humiliant-me sense pietat. Pensa-ho bé i veuràs que és l’opció més ètica i més pràctica alhora, i deixa’t estar de prejudicis morals. No comets un crim sinó una obra de caritat. No em mates: m’alliberes.
     - Ja val, ja val. Deixe’m rumiar-ho. He de mirar-m’ho amb més calma.
     - D’acord, mes no tenim gaire temps.
     Ella es va allunyar. Feia passejades curtes, amunt i avall del camí. S’aturava. Contemplava al vell. Tornava a caminar nerviosa.
     Els bombardeigs havien parat. L’aire, ara, només duia silenci. Quasi podia sentir els seus pensaments. Enmig d’aquella pressió, va tractar de ser encara ordenada i lògica, racional. Va fer mentalment una mena de matriu per establir les quatre possibilitats que es derivaven de les condicions en joc: matar o no al vell; prendre o no els diners.
     Va començar per la que sabia més fàcil de rebutjar. Agafar-li els diners i deixar-lo viu hagués estat sens dubte un acte cruel i mesquí. Descartat. Deixar-lo estar, viu i amb els seus estalvis, podria donar-li una oportunitat de negociar, arribat el moment, amb els soldats enemics; si no com per salvar-li la vida, tal volta sí per obtindre una mort ràpida i digna.
     - Quina estupidesa! Ja sabem de quina pasta estan fets eixos animals. A més, això és just el que ell no voldria: morir a mans de l’enemic i, damunt, haver de lliurar-los els seus diners. I sobretot, mentre s’esdevenia aquell desenllaç, quina angúnia inhumana!
     Tal volta, al capdavall, la proposta del vell era la més encertada, a més de representar la seua voluntat, ferma i clara. Tanmateix, encara no es va poder decidir. Quedava una combinació a tindre en compte: i si el matava però no agafava els doblers? Mes, quin trellat tindria això?
     - Em quedaria més tranquil·la. Sabria que no ho havia fet per la pasta –es responia.
     - Però si desitjara els diners, no em caldria matar-lo. No té forces per defensar-se, ni capacitat de moure’s, i només pot confiar en mi: podria enganyar-lo fàcilment, prendre-li la bossa i fugir sense tocar-li un pèl –es replicava, tot seguit.
     Va tornar on estava el vellet, amb la seua mirada humida: càlida i distant alhora.
     - Què has decidit?
     - D’acord, ho faré.
     - Gràcies, filla meua. Que Déu et beneesca.
     - Però encara no sé com.
     - Vols algun suggeriment?
     - No, no és això. O tal volta sí. Deixe’m pensar de nou.
     Es va enretirar una altra vegada. No duia cap arma ni res de semblant. No hi havia un lloc a prop on poder-lo estimbar. Escanyar-lo li resultaria impossible: segurament s’havia de fer molta força, i durant massa estona, i mirant de front la víctima ... Aleshores, quan estava a punt de desdir-se i marxar sense fer res, d’escapolir-se d’aquella trampa immerescuda (tractant d’enganyar el destí, dissimulant com si mai no hagués estat allà), va mirar envers l’home i va tindre una sobtada il·luminació: al costat del vell hi havia una pedra que, segons calculava ella, seria prou gran per esclafar-li el cap només de deixar-la caure, i prou menuda per poder-la alçar a l’altura escaient. Va adreçar-se a ell amb un to d’alleujament, gairebé d’alegria:
     - Ja ho tinc!
     - Molt bé, doncs. No hi ha temps a perdre.
     - Necessite que m’ajude.
     - És clar. Demana.
     - Vull que es gite com si anés a dormir. I que tanque els ulls.
     - Com tu digues.
     - Serà ràpid. No tindrà temps ni d’adonar-se’n –va dir, més per encoratjar-se a si mateix que per veritable convenciment.
     - Gràcies, moltes gràcies, filleta –i li va besar les mans. Aleshores, va atansar-li la bossa amb els diners, sostenint-la sobre tots dos palmells, amb delicada simetria, talment fos una ofrena religiosa. Encara va afegir:
     - Confie en tu. Adéu; i bona sort.
     Al seu esguard hi havia tota la sinceritat de l’home desesperat pus la tendresa de l’agraït.
     Ella es va quedar uns segons en suspens, observant la cartera com qui admira una peça d’art en un museu: mantenint la distància, respectuosament, les mans quietes.
     - Au, vinga. Agafa-la –va insistir el vell, amb la veu més dolça i tova encara.
     La noia va reaccionar, per fi. Va engrapar la bossa i se la va ficar a la cintura, estreta entre la carn i el cinyell. Sentia la punxada de la sivella que se li clavava, com si volgués donar fe permanent de la seua presència.
     Després, el vell va arrupir-se de costat, acoblant el seu cos al cadàver de la seua dona, i posant totes dues mans sota la galta. Va tancar els ulls i va esbossar un somriure. Semblava un infant gaudint de la son més pregona i feliç del món.
     Ella va inspirar diverses vegades amb la profunditat d’un campió d’apnea, va agafar el roc i el va elevar per sobre el seu cap. Llavors, llançant un crit interior, va descarregar el colp amb fúria.
     El crani del vellet va cedir fent un so mescla entre cruixit i esclat. Un esguit de sang grumollosa li va tacar les faldilles.
     Es va alçar tremolosa; les cames li feien figa; el cap se li va esbiaixar, tot de gaidó, com si anara a desprendre’s del coll; el terra semblava haver cobrat vida, o haver perdut consistència. Va estar a punt de desmaiar-se.
     Aleshores, un soroll de motors massa pròxims la va sacsejar i la va espentar a l’acció. L’exèrcit invasor s’acostava, ja el tenia a sobre.
     Llavors, malgrat l’estamordiment i el mareig que persistien, es va adreçar al camí. Les seues cames van córrer. Un instint primari la va guiar envers la salvació i la supervivència.
     I fugí; fugí amb decisió i eficàcia, sense pietat ni recança: del perill i del record.
*******
      Durant el temps que va estar al Camp d’Acollida pels Desplaçats del Conflicte va viure, malgrat les dures circumstàncies, feliç. Semblava haver esborrat l’incident de la seua memòria. Es dedicava a ajudar les famílies que veia més necessitades. Durant prop de tres anys va estar repartint bitllets entre els seus compatriotes exiliats, fent el bé, portant alleujament i consol als qui ho havien perdut tot. Es va fer famosa entre els refugiats. Li deien “la santa”.
     Fins que, un bon dia, els altaveus del campament van anunciar que la guerra havia acabat. La coalició internacional havia (lloat sia Déu!) derrotat i fet fora l’invasor.
     La gent va esclatar en visques i càntics. S’abraçaven els amics i els familiars; s’abraçaven els mal avinguts i els que no es coneixien de res. S’abraçaven i reien; s’abraçaven i ploraven. S’abraçaven entre xiscles; s’abraçaven en silenci.
     Tothom manifestava la seua joia: ara podrien tornar a casa. Tothom feia plans de futur: les coses serien de nou com abans. Tothom volia creure en la Justícia: els criminals serien, per fi, castigats.
     Tothom, llevat d’ella.
     Aquella nit quan, gairebé a trenc d’alba, la festa es va apaivagar per deixar pas a la quietud de cada matinada, ella va poder sentir altre cop, com no havia sentit en tres anys, la fiblada de la sivella en el maluc.
     Primer vingueren les imatges. El vell suplicant amb la mà estirada i l’esposa sobre la falda. La cartera obrint-se com una poncella per mostrar el seu tresor. Ella esforçant-se a aixecar la pedra. La sang sortint expel·lida en cercle ...
     Després vingueren les preguntes. Tal volta el podia haver carregat a coll fins la frontera. Potser se n’haurien sortit.
     - Impossible; una bogeria. No ho hauríem aconseguit. Era massa arriscat, massa distància.
     I si l’hagués amagat en algun carrascar o qualsevol casota abandonada, apartat de la carretera?
     - L’haurien trobat igualment. Feien servir gossos. Eren exterminadors eficients, vertaders esquadrons de la mort. D’altra banda, ell no hagués volgut amagar-se, ni esperar. En qualsevol cas, es tractava d’una vida.
     Tal volta podia haver encetat la fugida. Qui sap si no es produiria un miracle, una intervenció fulminant de l’Aliança, o una renúncia a seguir avançant per part de l’invasor. Qui sap si no estaven a molts quilòmetres encara, si no anaven força lents, si no tenien prou avantatge. Qui sap si qualsevol altra cosa.
     - Però és que no es va produir res de tot això. Les nacions van tardar anys a mostrar interés tan sols. I les forces dels assassins no van aturar-se fins haver escurat tot el territori, incloent hi l’últim racó. Per si no fos prou, les teníem al damunt, i es movien a bon ritme. Els esdeveniments m’han donat la raó.
     Era cert, mes aleshores no ho sabia i, sense saber-ho, potser l’opció èticament correcta era l’intent. Sempre haguera estat a temps, arribat el cas en que es veiés clarament la impossibilitat del triomf, de matar el vell. Però només llavors.
     - Amb eixa actitud mai hagués trobat el moment de fer-ho fins que no haguera estat massa tard. I aleshores, ho hagués estat per tots dos. Un suïcidi, ben mirat; i doble. A més, ell no hagués col·laborat, i menys encara hagués consentit a abandonar el cos de la seua esposa estimada.
     D’altra banda, però, com estava tan segura que havia tingut èxit? No podria ser que aquell pobre home hagués quedat ferit i moribund, dessagnant-se a poc a poc, sentint a més a més com s’acostaven les tropes de l’enemic, neguitós i abandonat en pitjors condicions que quan l’havia trobat? Ni tan sols havia comprovat si tenia pols o es bellugava.
     - No crec pas que sobrevisqués ni un segon. Vaig escoltar perfectament l’esclafit, vaig notar al tacte com cedia la closca. I no podia esperar més: m’hagueren enxampat a mi.
     Mes, al final, l’autèntica pregunta, la que de veritat comptava. Tenia l’absoluta certesa que no havia mort aquell home, si més no en part, pels diners?
     - La tinc. Rotundament.
     Dit a l’inrevés, l’hauria mort si no hagués tingut un ral?
     - És clar que sí.
     Com podia tindre la certesa? Com es pot estar segur d’aquestes coses que no han passat? Com pot ningú saber què faria si ... o si no ... ?
     Es va adormir.
*******
     Des d’aquell jorn, la punxada de sivella no ha faltat ni una sola nit a la cita. Els pensaments la burxen diàriament, repetitius i cruels. Cada matinada, la mateixa lluita injusta es desplega amb idèntica impietat.
     Ella té la convicció profunda que va actuar amb sentit ètic, que va triar l’opció correcta, que va fer el que calia. I, a més encara, que li va caldre valentia i generositat. Sap, al capdavall, que té raó.
     És per això que, cada nit, guanya la batalla contra els dubtes, els neguits i les angúnies.
     Però, tanmateix, se sent vençuda.
     Perquè sap, també i per damunt de tot, que la victòria només li servirà per sobreviure un altre dia.

FI
Santiago Diaz i Cano

ABERRACIONS (abril 07)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Tenim tendència a justificar o fins i tot admirar un imperi, un dictador, un dèspota, etc. pels monuments, infrastructures, i altres obres que van deixar darrere d’ells.
     A mi, en canvi, em sembla una aberració comparable a la de passar per bona una violació atenent a que la dona forçada va acabar donant a llum una formosa criatura, per sana que estiguera o per més lluny que arribara en la vida.

.

DE FALLES I BANDERES (abril 07)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     No sé per quina raó els fallers s’encaboten cada any a omplir places i carrers del meu poble de banderes estranyes, forasteres, alienes: la senyera de València capital (o millor, city?) i l’ensenya de la Monarquia borbònica espanyola.

.

AUTOESTIMA (abril 06)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Alerta! De vegades, comencem per intentar apujar-li l’autoestima a algú i el que acabem fent és unflar-li l’ego.

.

BUSCANT PARELLA (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Quan eixim a la recerca de parella, la dona sol buscar l’amor; l’home, només l’èxit.

.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype