LA GUERRA ╔S LA GUERRA (estiu 03)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     LA GUERRA ÉS LA GUERRA

 
Guanyador del Certamen de Contes "LA MIRANDA" (Capellades, 2007)
    

            Mr. Jones es va alçar en la nit calorosa per a beure un got de llet que li ajudara a suportar l'insomni. Quan es disposava a obrir el frigorífic va creure albirar, a través del buit de la porta entreoberta, un cos estrany en el rebost.

Més tard va escriure en el seu diari:

 

*********

 

<<No podia creure el que veia. Una ombra que semblava un llombrígol interminable i molt prim es movia pel cairell de la lleixa més baixa. Vaig parpellejar amb força amb l'esperança que la visió s'esvaïra o, en el pitjor dels casos, que assolira contorns més definits, una forma més concreta i comprensible. Vaig fixar la vista en un fragment d'aquell ésser inexplicable i em vaig esforçar per enfocar bé. Mes allò se'm continuava resistint, era canviant, informe, fantasmagòric. Vaig decidir encendre el tub de neó per a enfrontar-me al que fos, mantenint, això sí, un prudent distanciament. Les primeres llampades van vindre a augmentar la meua inquietud amb els seus reflexos agònics com a convulsions de mort. Però per fi es va fer la llum i, després d'uns instants d'adaptació, els meus ulls van contemplar sorpresos encara que tranquils, perquè la meua ment ja podia capir. El misteri no era tal. Es tractava d'una llarga filera de formigues aqueferades.

-        Déu meu!. Mai abans havíem tingut formigues en aquesta casa.

Vaig estirar del fil, per així dir, i vaig descobrir en què s'afanyaven. Al fons de l'estança es trobava la bossa on arreplegava, per separat de la resta d'escombraries les llandes de cervesa i de conserves. En aquesta casa sempre hem separat els residus (al cap i a la fi, sóc un ciutadà responsable, inclús podria dir que exemplar).

-        Àngels del Cel! Així que fent-se un aperitiu a les meues costelles, eh?

Vaig recórrer el camí en sentit invers buscant l'altre cap. La renglera sinuosa es perdia per un badall entre el xapat de la paret. Semblava la porta giratòria d'uns grans magatzems: un incessant tràfec d'individus en ambdós sentits; formigues entrant i eixint constantment, traginant sense parar.

Les vaig observar mig atordit encara: els seus moviments nerviosos; la seua velocitat de vertigen (almenys, si es jutja tenint en compte la grandària del seu diminut cos); la seua graciosa forma de seguir el rastre de les anteriors alhora que esquivaven a les que venien de front.

No sé quant de temps vaig estar així, absort en la seua contemplació, hipnotitzat per la seua hiperactivitat individual i col·lectiva. Tan aviat podria ser que hagués transcorregut un instant com una pila d'hores.

Siga com siga, la veritat és que de sobte, sense saber bé per què, em vaig posar a matar-les amb el polze de la meua mà dreta. Les esclafava tovament contra el marbre del prestatge. Actuava sense emoció, quasi com un autòmat, començant pel clevill mare, per aquella espècie de vagina incansable i insaciable.

A pesar de l'estat de parcial alienació en què em trobava, vaig observar amb total lucidesa que, al cap d'un segon del meu primer atac, individus més prompte allunyats del lloc ja reaccionaven nerviosament. Alteraven embogits les seues trajectòries rectilínies o sinuoses per altres més abruptes i en ziga-zaga, els seus veloços desplaçaments per altres encara més ràpids, i l'incansable palpar de les seues antenes per una agitació quasi frenètica.

-        Jesucrist! -em vaig dir-. Disposen d'un sistema de comunicacions summament eficaç, aquestes condemnades.

Seguia ordenadament el sentit d'avanç de les intruses, aixafant amb certa parsimònia a totes. No obstant això, les més pròximes aviat van abandonar la fila, iniciant una dispersió en totes direccions. Açò dificultava notablement la meua tasca, perquè, alhora que reduïa la grandària del blanc, m'obligava a augmentar els desplaçaments entre escomeses. Sens dubte, no es tractava d'una reacció esvalotada o a l'atzar. Més bé era una maniobra perfectament estudiada.

-        Per tots els Sants!. Aquestes bestioles saben d'estratègia militar.

Malgrat tot, l'eficàcia del meu atac havia sigut més que notable. El nombre de baixes enemigues era tremend, esgarrifós. Algunes havien quedat instantàniament reduïdes a un punt negre microscòpic i immòbil, altres en canvi s'agitaven, els abdòmens rebentats adherits a la pedra, tractant de desapegar-se per a remuntar el camí cap a casa.

Potser esperaven salvar-se encara. Potser eixes bestioles disposaven de servei d'hospital allà en els seus caus. Potser senzillament tenien l'instint d'anar a morir a la llar, amb la seua gent, en comptes de quedar exposades a la intempèrie, ranques, moribundes, soles.

Aquesta possibilitat em va provocar certa torbació. Era un signe d'humanitat, insospitada fins llavors. Vaig decidir realitzar un repàs, rematant a les formigues ferides. Era millor que deixar-les mutilades, malparades i amb una esperança vana i cruel. Em va semblar més ètic. Si la Convenció de Ginebra tinguera un apartat dedicat a les formigues, sens dubte seria aquesta una de les seues normes.

Vaig contemplar l'aragall de cadàvers. Vaig donar per conclosa la batalla. Em vaig dirigir a la pica per a rentar-me les mans. El palpís del meu polze estava negre per les despulles adherides de desenes d' himenòpters.

Em vaig prendre, ara sí, el got de llet ben freda lentament, amb gran delit, les parpelles caient-me de  plaer i cansament.

Quan em dirigia a gitar-me novament vaig apreciar signes de moviment en el rebost. Em vaig disposar a indagar, un xic contrariat, puix que em sentia esgotat i necessitava repòs o, millor encara, una sonadeta reparadora. Sobre l'allargassada fila de cadàvers s'afanyava una altra de nous i molt vius membres de la colònia. Però aquesta vegada carregaven amb les restes de les seues companyes sacrificades. Almenys, així m'ho va semblar per entre les boires de la meua ment i les lleganyes dels meus ulls cansats; en la confusió processional de vius i morts, tots ells diminutes taques fosques sobre els refulgents cristalls del marbre blanc.

-        Déu del Cel! Repatrien els seus cadàvers.

Me'n vaig anar al llit, incapaç de fer o pensar més aquella nit. Tanmateix, la idea que tal vegada aquells éssers insignificants albergaren un cert respecte funerari, que fins i tot celebraren rituals plens de pompa i, qui sap?, que àdhuc tingueren sentiments religiosos, em va deixar una angoixa en el pit que no em va abandonar en tota la nit i em va saludar incòlume al matí.

 

****

 

            Vaig entrar en la cuina per a desdejunar. Necessitava regalar-me el cos després d'una nit tan turmentada, compensar-me d'alguna manera, pal·liar la fatiga derivada de l'excés de vigília i de l'estrès nocturn. No obstant això, arrossegat per un inconscient maquinal, en comptes d'obrir el frigorífic, vaig aguaitar al rebost. Tal vegada els successos de a la nit no havien quallat en el meu cervell i necessitava confirmar el seu status, descobrir el que de real o imaginari hi havia en ells.

            La columna d'invasors semblava més gruixuda i diligent que anit. A penes quedaven restes dels morts i els elements en actiu no presentaven el menor símptoma d'afectació o malenconia per la carnisseria d'unes hores abans.

-        Per Satanàs! Vaja el que els ha durat el dol.

Ara sí que estava irritat. Necessitava odiar-los. Vaig començar a pensar que la retirada de ferides i despulles que jo, càndidament, havia suposat un acte de noble camaraderia, un vincle d'espècie, una manifestació de protosentiments, un indici de civilització, no havia estat més que una salvatge operació de canibalisme necròfil.

Em vaig sentir burlat, ridícul.

-        Maleïdes filles de la Bèstia!. Són com eixos fotuts comunistes. No els importa un pebrot el seu proïsme. Només són carn, objectes utilitzables i reutilitzables. Al diable amb elles.

I vaig començar a massacrar-les a manotades, tancant els punys, colpejant amb fúria.

En la voràgine del combat vaig descuidar les meues defenses i alguns van aconseguir enfilar pels meus braços, van arribar als meus muscles i es van dispersar per tot el meu cos. En una pausa que em vaig concedir per a fer balanç i recuperar l'alè, vaig notar el pessigolleig de les seues potetes sobre la meua pell. Se'm van eriçar pèls i borrissol. Vaig reaccionar amb cert pànic al principi, ho reconec, però em vaig sobreposar i vaig actuar amb total enteresa i encertat criteri: em vaig treure el pijama i vaig prendre una dutxa ràpida; després vaig inspeccionar la roba i vaig eliminar als que quedaven; finalment, vaig ficar el pijama en la rentadora.

Vaig tornar a la cuina. Els cossos sense vida formaven una banda jaspiada. També els hi havia sobre el sòl, caiguts o rebotats pels colps de les meues mans multiplicades. Vaig buscar la massilla instantània i vaig tapar bé el badall d'entrada.

Amb açò vaig donar per conclòs el tema. Era conscient que no havia acabat amb tots ells. No sóc cap il·lús. Tinc cultura. He vist reportatges, al respecte d'això. Però vaig jutjar que, donat l'alt preu que els havia fet pagar i la dificultat afegida d'haver-los tancat la via d'accés, desistirien de futures incursions en el meu territori.

La resta del dia va transcórrer sense novetats dignes de menció. Però, a la nit, de nou la calor em va espentar a buscar refresc i alleujament en la nevera. I allí estaven una altra vegada, com una burla descarada o un insult bromista. Vaig veure que una altra escletxa, uns taulells més amunt, feia d'entrada-eixida.

La meua fúria no tenia límits. Vaig anar per l'esprai insecticida al llavador i vaig tornar disposat per a la Gran Apocalipsi. Això no obstant, em vaig contindre a temps de considerar la situació i ponderar les conseqüències d'una actuació desmesurada i poc calculada.

-        Dimonis! Calma, molta calma. Estratègia és la paraula. Açò no és una baralla de bar.

El combat cos a cos s'havia mostrat perillós i ineficaç, això era indubtable. Mes el pas a la guerra química exigia cautela i manta seny.

Vaig optar per gitar-me per a millor meditar sobre els mitjans i les formes. Vaig passar la nit pensant, imaginant cada possibilitat i les seues conseqüències, valorant l'eficàcia de cada acció, comparant opcions...

 

****

 

Al matí, malgrat tot, no estava cansat ni somnolent. Ben al contrari, em sentia ple d'una energia desconeguda, farcit d'una excitació incontenible, quasi una eufòria.

Vaig baixar a la cuina i em vaig preparar un bon desdejuni. Podia sentir les lleus petjades, multiplicades per sis, de centenars de formigues en la cambra del costat, alienes a quant estava per succeir. Em vaig somriure satisfet i segur de mi mateix.

-        Després aniré per vosaltres, amigues.

Vaig despatxar l'àpat sense pressa ni ansietat, fruint cada mos, repetint mentalment la pel·lícula de la batalla final; com si ja haguera tingut lloc, talment fos una espècie de pretèrit en el futur. Vaig assaborir la victòria com si es trobara en la mantega de les torrades o en el sucre del suc de taronja.

-        Anem per feina.

El meu pla era senzill. Arruixar l'enemic en el rebost hagués posat en perill la salubritat de les viandes allà contingudes. Buidar-la haguera estat tasca penosa en extrem, a més d'insuficient, perquè la mateixa estança hauria quedat contaminada, obligant a observar una incòmoda quarantena, a netejar a fons, o a ambdues coses. Resultaria millor, en tots els sentits, canviar l'esquer de lloc. El fet d'allunyar-lo del punt d'entrada oferia l'avantatge afegit de deixar un nombre més gran d'individus exposats alhora. Em sentia particularment orgullós d'aquestes consideracions.

Vaig agafar la bossa de les llandes, que tal poder d'atracció semblava exercir sobre les tropes rivals, i la vaig portar, tot travessant la cuina, fins al porxe. Això sí, vaig tindre la precaució de formar un tènue regall, amb l'oli de la tonyina i altres deixalles, des de l'esquerda d'accés fins a la bossa.

            Després vaig esperar que aquells insectes localitzaren la nova ubicació del seu objectiu i reorganitzaren el seu cos expedicionari.

No van tardar ni dues hores a estar una altra vegada sobre l'objectiu, prenent minúscules porcions de la conserva de peix per a portar-les al formiguer, on passarien a formar part de la dieta d'aquells afanyosos dimoniets.

Em vaig calçar unes ulleres i una màscara (perquè el verí era potent) i les velles sabatilles de sola plana (per tal d'augmentar la superfície eficaç). Vaig agitar el flascó d'aerosol. El moment de la veritat havia arribat.

Vaig començar des de la porta de la casa cap a l'exterior, finalitzant en la bossa de les llandes: pols ferm, distància mitjana, velocitat constant. Vaig realitzar una sola escombrada sobre la cadena de formícids. En la bossa em vaig entretindre una miqueta més. Immediatament vaig entrar en la casa i vaig xafigar immisericorde la resta de la renglera, que s'allargava fins al rebost.

Les que no morien immediatament s'agitaven trastornades, desorientades, perdudes, fins a quedar esteses sense més caliu de vida que unes tremolors dramàtiques, quasi teatrals. Només algunes semblaven mantindre forces suficients per a reprendre el camí de tornada a casa. Comptava amb això. Sabia que era la millor forma de portar el verí fins al cor del seu cau, d'infectar a la resta de la colònia.

Als meus peus, l'escena era dantesca. En algunes zones, els cadàvers suraven sobre esvarosos tollets d'oli. En altres, la precisió de la xafada havia convertit els cossos amb les seues extremitats en una mena de calcomanies de divulgació científica, una espècie de pintures a plomí en tinta negra sobre fons gris; haurien passat perfectament per ser obra d'un notable i minuciós miniaturista xinès. Milers de xicotetes formigues mortes o agonitzant amb un camejar rabiós, víctimes sens dubte d'una coentor infernal.

Vaig tornar a tindre un accés de pietat cap a l'enemic, però em vaig refer immediatament. Jo no era cap botxí, ni un assassí cruel. Tan sols un ciutadà defensant allò que és seu. D'altra banda, ja no hi havia retorn possible.

-        Diables cornuts! Si un home honrat no pot protegir sa casa i els seus béns de rapinyaires, intrusos i lladres, quina merda de país és aquest? -em vaig preguntar.

Aquella nit vaig dormir com una soca. No vaig necessitar viatges al bany ni a la cuina. Em sentia en pau, amo i senyor de la meua vida i el meu destí, fort.

 

****

 

Van passar alguns dies d'absoluta calma, de felicitat resplendent. Mes al cap d'unes nits, en una de les meues excursions al frigorífic, ho vaig tornar a veure.

-        Maleïdes siguen!

La mateixa interminable i mutant fila de bestioles immundes escolant-se impunement en ma casa per a arrabassar-me els meus fems. Davant de les meues pròpies barbes. Impúdiques. Cíniques. Reptadores.

Fins i tot vaig tindre la impressió que eren els mateixos individus que jo creia haver aniquilat, recompostos, sencers, enfortits.

Vaig eixir horroritzat al petit jardí davant de la casa. Necessitava imperiosament respirar aire fresc. El de dins se'm feia pesat, alié, com impregnat de l'aroma d'elles.

Vaig pensar i vaig pensar, fins que ho vaig veure clar:

-        No hi haurà victòria sense sacrifici. Sempre és així.>>

 

***********

 

Al matí següent, Mr. Jones va traure al jardí la seua engrunsadora favorita i es va asseure, abillat amb plantofes i el seu vell trage de campanya. Sostenia el seu gastat Diari en la falda. Des d'allí va encendre una metxa de vint metres i va començar a balancejar-se tranquil·lament, somrient amb gest despreocupat.

En l'hospital de St. James, on resideix actualment, els metges tracten d'entendre què el va portar a arruixar sa casa amb gasolina, obrir l'aixeta del gas i botar-li foc a tot. Però ell només respon amb sincera estranyesa, mirant-los com si foren extraterrestres, o tarats:

-         Per tots els Dimonis! La guerra és la guerra.

 
FI
Santiago Diaz i Cano

.

FALĚLUS (primavera 07)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
FAL·LUS
Guanyador Concurs de Relats Curts "PREMIS MAIG" (Vila-real, 2007).


     Es van conèixer una nit que anaven de festa, amb altres amics i amigues.
     L’entesa va ser immediata. Separats de la resta del grup, ignorant-los, es van dedicar tota l’atenció. Parlaren dels homes i de les dones, de treball i de lleure, d’odis i afeccions, de religió i de política, del passat i el futur, de la vida i la mort ... La conversa s’esdevenia amb tota la naturalitat i la límpida fluïdesa d’un rierol d’alta muntanya. Estaven a gust, inflats de satisfacció i descobriment, cofois de coincidència i acord, mútuament enlluernats.
     A punt de rompre el dia, ella el va convidar a sa casa. Van fer l’amor: ara amb salvatgia, ara amb tendresa; ara amb cuita, ara amb parsimònia; una vegada i una altra.
     En acabat, ella va quedar-se abraçada a ell, el cap sobre el pit, acariciant-li el membre esgotat i tou. Enmig de la foscor li va xiuxiuejar:
     - He gaudit molt.
     - Me n’alegre. Jo també.
     - La tens força gran.
     - Bé, no està malament.
     - No, no: ho dic de debò. La sentia a cada moment. M’ha arribat a racons on res ni ningú m’havia arribat abans, m’ha fet descobrir parts del meu cos que ni jo coneixia, m’ha produït sensacions insospitades. M’ha emocionat –i va sospirar, al temps que s’estremia pel record.
     Després va afegir, mentre premia un xic més fort el seu penis:
     - Gràcies.
     Ell no va saber què respondre. No tenia clar tampoc a qui li havia adreçat aquella cortesia. A la fi, es va limitar a dir:
     - No es mereixen.
     Estranyament, va tindre la sensació que ho havia fet, també, en nom d’algú altre. 
******
     Van encetar una espècie de relació, bastant atípica.
     Malgrat no haver-hi compromís, es veien gairebé a diari. Algú telefonava i quedaven per dinar, o sopar, o per anar a un concert, o al teatre. Després, inevitablement, feien cap a casa d’un d’ells i allà follaven durant hores.
     Tanmateix, ambdós mantenien una tossuda actitud d’independència: mai romanien al pis de l’altre una nit sencera; no feien plans ni que fos per l’endemà; cap dels dos es deixava res quan marxava. Eren una mena de lleis no escrites, un acord tàcit d’higiene convivencial.
     Ella solia lloar-li el membre cada vegada que donaven per finalitzat l’acte físic.
     - M’agrada molt. És bonic –i l’observava de prop mentre el movia a un costat i a l’altre per tal de descobrir tots els detalls, o li treia el gland tibant la pell al màxim fins convertir-lo en una mena de bolet carnós i lluent–. Molt bonic –afegia llavors, amb un espurneig de desig a l’esguard.
     Ell la mirava fer amb un cert orgull com de pare, afalagat, ufanós. Després recolzava el cap sobre el seu ventre (posant la titola com si fos un coixí per a la galta), dibuixava un nítid somriure de felicitat, i s’adormia profundament.
     Amb el temps va començar a parlar-li directament al penis, tot fent-li afalacs, o confiances.
     - Preciós! –li etzibava en una rauxa; a continuació, li posava un petó sonor i histriònic. Llavors ell ho trobava divertit, fins i tot tendre.
     D’altres vegades, l’agafava amb una sola mà i començava a estrènyer-lo més i més fort fins que li venia un sacseig emocional que la feia tremolar violentament per fora, al temps que es mossegava els llavis i ho rematava tot amb un esgarip.
     - Qualsevol dia te la faré rebentar com si fos un granet de pus –es disculpava després.
     - No patisques, que no em fas mal. I m’agrada. 
     Però una nit, just després d’un orgasme, va exclamar entre dents:
     - Vos estime tant.
     Passat el desconcert inicial, ell s’ho va prendre com una declaració d’amor generosa, doble.
     Les seues relacions sexuals eren del tot satisfactòries, excitants, imprevisibles. Es reinventaven cada vegada. No hi havia lloc per la rutina. Exploraven i s’exploraven sense pors ni vergonyes, deslliurats.
     Tanmateix, ell notava que, de mica en mica, anaven escurçant el temps dedicat a d’altres activitats per passar més i més hores al llit. També s’adonava que la incontinència d’ella anava en augment: si al principi l’atacava tan bon punt havia travessat el llindar, després va començar a arrencar-li peces de roba en l’ascensor i, ara, ja era normal que li fotera mà en qualsevol lloc públic, buscant-li el paquet amb una dèria i una caparrudesa que tenien quelcom d’infantils, però també de criminals.
     Malgrat aquestes coses, no sabia si sentir-se incòmode per tot plegat, o més aviat desvanit.
     Fos com fos, el seu vincle semblava enfortir-se dia rere dia, esdevenir indestructible. Cada cop es llançava amb més frisança sobre ell per treure-li la roba. Cada cop esmerçava més temps amb els seus òrgans genitals i menys amb formalitats i romanços, com ara parlar-li o besar-lo a ell.
     Li agafava el membre a dos mans (com si volgués simular una abraçada en miniatura) i se’l refregava suaument per la cara, o el mirava amb una fixació esfereïdora, o li feia besos lleugers i íntims.
     Ell, aclaparat per aquell desig, fremia i s’inflamava, donant vida al seu penis i, en certa manera, humanitzant-lo.
     - I jo què? –deia llavors, estrafent veu de bleda gelós.
     - Calla, fava –responia ella sense tan sols considerar necessari de desviar l’atenció ni la mirada.
 
*******      
     Una nit que s’havien estat pràcticament el jorn sencer al llit, ell es va alçar, per fi, i va començar a vestir-se. Ella ho va notar i es va deixondir una miqueta per dir-li:
     - Ja te’n vas?
     Va sonar tan trist (quasi una súplica) que el va trasbalsar. Pel seu magí va circular la idea que tal volta havia arribat el moment d’anar un pas més enllà:
     - Vols que em quede a passar la nit? –va atrevir-se a dir, finalment.
     - No. Però me’l podries deixar a ell.
     - Què?! –va exclamar, incrèdul i confús, ara.
     - Res. No res. Era una broma –el va apaivagar amb una convincent dolçor en la veu.
     Unes setmanes més tard, en acabat el frec a frec, es va adreçar a la verga encara erta i, formant un cau amb les mans i la cabellera, la va embolcallar com si volgués protegir-la, o aïllar-la. Aleshores, en un xiuxiueig discret, gairebé imperceptible, va dir aquesta vegada:
     - T’estime tant.
     Ell no sabia del cert si ho havia sentit o si s’ho havia imaginat. Va estar a punt de preguntar-li que quina cosa havia dit, i que què volia dir aquella cosa. Però va tindre, ara sí, vergonya; o por.
     Durant els dies següents es va turmentar en privat. Estava neguitós i indecís. Va espatlar les seues sessions d’alcova provant de descobrir nous indicis, pendent dels gestos d’ella, obsedit pels detalls.
     Va arribar el cas que la tensió va poder més que ell i, humiliat i ple d’angúnia, es va haver de rendir sense haver pogut trempar l’eina.
     - No puc. Hui no puc.
     - No passa res –digué ella–. Si a mi m’agrada igual –i va tornar a agafar-li-la talment una mare que bressola un nadó.
     A ell li va vindre un calfred, que li va recórrer l’esquena com un auguri de temps rúfols. No havia dit “m’agrades igual”, ni tan sols “m’agradeu igual”, sinó “m’agrada igual”. Ja no podria seguir ignorant-ho.
*******
     Va transcórrer una setmana sense notícies d’ell. Aleshores, ella va decidir prendre la iniciativa i li va telefonar. No va haver resposta. Així, una i cent vegades.
     Es va presentar a sa casa. Ningú no va obrir la porta. Estava desesperada. No s’ho podia creure. Era ridícul, impossible. Per tan poca cosa?
     A la fi, després de dues setmanes llargues d’absència i misteri, va sonar el timbre de la porta. En obrir, se’l va veure allà palplantat, com un estaquirot inexpressiu, hieràtic. El cor li va fer una volta de campana. Se li va penjar del coll i el va omplir de petons. El va arrossegar cap a dins.
     Ell romania en silenci, tractava de mantindre una distància virtual o simbòlica que, tanmateix, ella no va saber apreciar. No estava per subtileses, ara.
     Va començar a despullar-lo a estrebades furioses i atropellades, amb una urgència gairebé còmica. Semblava voler recuperar el temps perdut. Fins i tot semblava convençuda que això fos possible.
     Llavors, en el moment que li abaixava els calçotets, va poder veure les benes encara tacades de roig sobre un pubis massa pla, sense protuberàncies. Amb els ulls esbatanats i l’espant engrapant-li l’ànima, va palpar-li l’entrecuix a fons. Les seues mans cercaven un desmentit, el seu cervell, una explicació. Mes quan ja no va quedar espai de maniobra, quan la realitat es va mostrar indefugible en la seua crueltat terrible, va esclatar. Un ploriqueig tot fet de sanglots es va apoderar d’ella. Va començar a colpejar-lo en el pit amb els seus punys tancats i sense forces, presa d’una desesperació cada cop menys convulsa. Per primera vegada en molt de temps, els seus esguards es van trobar.
     Ell seguia sense dir res; com si s’hagués tallat, en realitat, la llengua.
     Mentrestant, ella només encertava a somicar:
     - Per què? On el tens? Què li has fet?
     I ho repetia una vegada i una altra.
     Aleshores, ell va deixar anar un somriure estrany, gairebé una ganyota.
     Era el rostre del seu triomf. 
     Ben amarg, certament.
     Però triomf, al capdavall.


FI
Santiago Diaz i Cano
 

.

PACALL└

DIXIONARI BALENSI┴ Retroenllašos (0) Feu un comentari   
Pacallà:     Vulg. Estri o eina per evitar que algú parle.// Per ext. Boç.

.

PSPV /con perdˇn/ (marš 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Des de ben aviat d’ençà de la Transició, els socialistes del PSOE, a la nostra terra, se’n deien PSPV i ho proclamaven en general, no diré que amb orgull, però sí almenys amb naturalitat i sense complexos.
     Però arribà Joan Ignasi Pla (curiosament el més valencià, almenys en aparença, de tots els secretaris que ha tingut el Partit) i les eleccions a la Generalitat de 2007. Aleshores, els cartells propagandístics ad hoc van mostrar en tot el seu esplendor les sigles PSOE sota la fotografia del candidat i l’eslogan oficial. Res més.
     Si en els darrers temps, l’acrònim de Partit Socialista del País Valencià havia anant minvant en grandària i presencia, a partir de la precampanya de l’any passat, va desaparèixer per complet. 
     Les declaracions de Joan Ignasi, així com les dels portaveus del Partit i del Grup Parlamentari, anaven –òbviament– plenes de referències a la seua pròpia formació, però sempre fent ús de fórmules com ara "els socialistes valencians", "el Partit socialista", "els socialistes de la nostra Comunitat"... i d’altres eufemismes per l’estil; quan no directament PSOE i prou.
     Cap esment de les sigles PSPV, ni menys encara de la denominació País Valencià. Semblaven paraules prohibides, anatema, brutícia en la boca.
     Que no va ser casualitat resulta incontestable per l’absoluta radicalitat del canvi (o, més aviat, desaparició). Supose que es tractava d’una estratègia concebuda per tal d’atreure cert vot de centre-esquerra que, més enllà de "no ser nacionalista", gosa definir-se com "no nacionalista" (cosa que, com ja se sap, no és sinó la manera paradoxal –per falsària– que ténen d’anomenar-se els nacionalismes fagocitaris) però sense arribar al "antinacionalisme" (que és, també de manera cínica, la forma usada pels nacionalismes imperialistes).
     Tanmateix, cal no descartar que podria haver estat una exigència d’un sector, ja dintre el Partit, que té aquell caire ideològic; o, més probablement, ambdues coses.
     El cas és que ara, un any després, ens envien des de Madrid per traure’ns del clot (mes que siga durant uns dies), a una valenciana de soca-rel: la xativina na María Teresa Fernández de la Vega (que amb eixe nom tan redó i aristocràtic no saps si fer-la Fallera Major de València o directament Marquessa de les Tres Províncies).
     Però, per si no ens havia quedat prou clar, alguns dies després de la jornada electoral, va i surt la senyoreta Carme Chacón molt pagada –amb motius– pels resultats del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) i, en fer referència als membres del PSPV, amolla un esclaridor "...els nostres companys del Partit Socialista de la Comunitat Valenciana... "
     Ara sí que sembla, ja, definitiu. Si des del PSC ens diuen així, és que ho tenim dat i beneït, no ho dubteu.
     Prepareu-vos, doncs, per donar la benvinguda (la senyera tricolor al vent, i Lo Himne atronant com La Walkíria) a nous temps amb les seues noves i flamants sigles: PSOE(CV).
     Anem fent.
     Que bonic!

.

PEQUEĐO GRAN HOMBRE (marš 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
PEQUEÑO GRAN HOMBRE
(Publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. en març 2003)

     Érase una vez un país gobernado por un hombre pequeño que soñaba con ser grande.
     En casa, gustaba de rodearse de otros enanos, por mejor destacar. Fuera, buscaba el arrimo de los que él consideraba gigantes por ver si algo se le quedaba.
     Sin embargo, una pena le nublaba el ánimo. Cuando preguntaba a su espejito mágico: “Quien es el más grande?”, el espejo le respondía, cruel: “El otro”.
     Tuvo que practicar una tozuda oposición durante años, repitiéndole todas las semanas, “márchese, márchese ...”. Tuvo que esperar pacientemente el día en que le arrebataría el poder, el día en que le vencería en las urnas. Y ese día había llegado.
     Sin embargo, cada mañana, su espejo le seguía respondiendo. “El otro”. Y a él se le encogía el corazón de rabia y de tristeza.
     Entonces tuvo una gran idea: retirarse antes de perder unas elecciones, invicto. Algo de lo que el otro no podría jamás presumir. Aquello le procuraría un halo y un prestigio que agrandaría sin duda su figura, que le haría sobrepasar a su rival y referente. Además, le dejaría abierta la puerta a un futuro regreso, en olor de multitud, para salvar al partido del fracaso y a la Patria de la desidia y la mediocridad.
     Pero no fue suficiente. El espejo, insobornable, repetía una y cien veces: “El otro”.
     Hasta que llegó su hora. Hasta que el destino le puso la ocasión en las manos.
     Uno de sus amigos energúmenos había decidido invadir un país a zambombazos (“Porque ellos golpearon primero”, dio como excusa), y el pequeño hombrecillo le aplaudió mientras otros cobardemente callaban. Su amigo, en vista de lo fácil que le resultaba hacer lo que le venía en gana con el mundo, se fue animando y advirtió a uno malo muy malo: “Tú serás el próximo” (“Porque podría pegar primero”, adujo esta vez). Las buenas gentes de su país y de otros muchos países le dijeron que en esta ocasión (vaya usted a saber por qué) no estaban dispuestos a consentirlo. Se lo dijeron los viejos y los jóvenes; los padres y los hijos. Se lo dijeron los hombres y las mujeres; los intelectuales y los obreros. Se lo dijeron los artistas y los actores; los famosos y los famosillos. Se lo dijeron los profesores y los estudiantes ... Se lo dijeron en la calle y en el Parlamento, en la prensa y en la tele, en la escuela, en la Universidad ... Pero él, haciendo gala de una firmeza de gran estadista y una sensibilidad de gran padre, dijo que compartía el deseo de su pueblo, que sentía su mismo dolor, y que, justamente por ello, debía apoyar la guerra. Dijo que comprendía los honorables sentimientos de sus súbditos, que estaba orgulloso de ellos, mas precisamente por ello, tenía que apoyar la guerra. Dijo que las buenas gentes (las mismas que la habían votado) no entendían de cuestiones de alta política, no sabían qué era lo mejor para ellos, y por eso mismo, iba a apoyar la guerra.
     Esa actitud visionaria y valiente le sirvió para reunirse con su amigo poderoso, visitar su casa, hacerse fotos a su lado, recibir palmaditas en la espalda y ganarse el derecho a tutearle. El planeta entero le vería estrechando su mano, sonriendo junto a él, compartiendo su gloria. Entonces nadie podría dudar de su talla política. Además, pronto habría ganado una guerra.
     Por último, para mejor ilustrar su retrato y redondear su perfil de ser humano y humanitario, realizó unas comprometidas declaraciones. Afirmó, con gesto grave, que deseaba que el conflicto fuese lo más breve posible y costara el menor número de vidas. Olvidó quizá (quien no tiene un olvido) que el conflicto más breve es el que no se inicia, y que la guerra que menos vidas cuesta es la que no se hace.
     Imaginaba homenajes, estatuas, reseñas en los libros de Historia, un hueco en las Enciclopedias del mundo. Aquello sí era felicidad, y no estaba dispuesto a que nada ni nadie le aguase la fiesta.
     A la luz de tanto esplendor, la oposición de su pueblo, de casi todos los pueblos, no era sino una tenue sombra, una contrariedad minúscula y prescindible, un velo apenas apreciable; la obra mezquina de alborotadores y envidiosos.
     Tampoco le pareció razón suficiente la evidencia de que el malo muy malo no supusiera más peligro para la paz y seguridad mundiales que un concurso de pedos.
     Ni la de que su amigo poderoso hiciera aquello por puro interés estratégico-político-económico. Ni que se pasara la ONU por la entrepierna (interpretando sus resoluciones como más le conviniese; o enviando a su Secretario de Estado a contar trolas ante la Asamblea, o a espiar y presionar a los miembros del Consejo de Seguridad, lanzando ultimátums ...).
     Menos aún que los derechos del pueblo al que supuestamente iban a liberar estuvieran a punto de ser pisoteados (por más nombrecitos rimbombantes que inventaran para las operaciones de muerte y devastación) ...
     La decisión estaba tomada. El hombrecillo había mirado al sol cara a cara, se había enfrentado al futuro sin vacilar, había sido fuerte cuando todos se sentían débiles.
     Su sueño hecho realidad.
     Sin duda, lo había conseguido: ya era un pequeño Gran Hombre.

Santiago Diaz i Cano.

DESPEDIDA(s) (gener 04)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
DESPEDIDA(S)
(Publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. el gener 2004).

     José Mari se nos va. Ya lo avisó hace más de un año.
     Desde entonces se está yendo. Pero lo hace poco a poco, con mesura. Para que no nos quede el trauma, más que nada. Hasta el final como un padre. Además, no nos deja huérfanos del todo: nos lega su egregia figura de gran político, su apostura de caballero iniciado, su serenidad de hombre en posesión de la Verdad; bueno, también nos deja a Mariano. Atado y bien atado ...
     Que son muchos años y muchos recuerdos y muchos desvelos. ¿Cómo iba a desaparecer sin más? ¿Qué esperaban sus enemigos, que diera un portazo? ¡Qué poco lo conocen! Yo digo tenaz donde ellos dicen obstinado. Y donde dicen ellos déspota digo yo visionario.
     Esa jauría hambrienta ha osado llamar asesino al libertador; fascista al patriota; cómplice al fiel aliado; chapucero al estratega ... Y otras mil barbaridades.
     Primero se despidió del Congreso. La oposición, en un fanático intento por deslucir el acto se empeñó en hacer preguntas inconvenientes, en tratar de provocar al Presidente. Pero él hizo caso omiso y siguió a lo suyo. Agradeció al Grupo Popular su apoyo, a la Mesa su trabajo, a los Ministros su entrega, a todos su disciplina ... Y a esos, a esos los ignoró, como siempre, como se merecen. Los dejó con un palmo de narices, con su cacareo cabreado y su pataleta de colegiales.
     Luego se fue a Irak, a despedirse de los valientes soldados. Y les dijo lo que todo buen español debe decir: “¡¡¡Viva España y Viva el Rey!!!”. Así, de paso, se despedía de todos los malos españoles con un buen corte de mangas. Para que aprendan esos nacionalistas-terrorista-secesionistas-pacifistas y demás adláteres. Ovejas negras, hijos renegados, desagradecidos y traidores.
     Después se despidió de su Partido, en un gran acto (y varios menudos) con discursos elogiosos y contenidas pero incontenibles lagrimitas. Porque los grandes hombres no lloran (ay!), suspiran ...
     Más tarde se despidió de los empresarios, en un Foro donde todos (incluso él) alabaron sus logros en Macroeconomía. Gracias a su incansable empeño, que España va bien lo saben hasta en Groenlandia (que nunca está de más).
     A continuación se fue a ver a Bush. George se deshizo en piropos enternecedores y palmaditas estilo tejano. Era su particular modo de despedirse. Llegó a decir que lo echaría de menos, y el mundo también. Sin duda, la próxima invasión no será lo mismo sin él.
     De vuelta a casa, pasó por TVE, para despedirse de Urdazi: discípulo, admirador; incondicional; desolado.
     Finalmente se llegó al Vaticano, con toda su cristiana familia. El Papa parecía abatido por su marcha. Pero él tuvo generosas y atinadas palabras de ánimo en momento tan delicado (“qué bien le veo ... le veo muy bien”), e incluso le besó la mano en un gesto de humildad sin parangón.
     Tal vez me deje alguna. Tal vez no fueran en este orden. Tal vez las haya mezclado entre sí. Pero, ¿acaso no es comprensible, normal, disculpable? Ante presencia tan arrasadora hasta la mente más preclara se embota, hasta el más agudo discernimiento se emborracha. Ante luz tan cegadora los contornos se diluyen, las imágenes se emborronan. Además, ¿qué importa, al cabo?. Lo esencial es la grandeza que emana del hombre y que impregna sus alrededores allá por donde quiera que vaya.
     Ahora, algunos envidiosos babean que, con tanta despedida, “a ver si va a resultar que no se acaba nunca de ir”. Celos de la peor especie. Les gustaría borrarlo del mapa, de su mente, de la Historia. Pero algo tan grande no se extingue de la noche a la mañana. Ni aunque quisiera. Que se chinchen.
     Queda aún mucho por hacer de aquí al 13 de marzo: los jubilados, las amas de casa, los deportistas, los artistas, los médicos, los pacientes, los jóvenes, los maduros, el clero, los seglares, los andaluces, los manchegos, los agentes de Bolsa, los porteros de noche, los hombres, las mujeres, los hijos de papá, los hijos de su padre, los santos, los ángeles, y tantos otros ...
     Todos tienen derecho a su despedida, todos la merecen y todos la tendrán.
     Después, libre ya de mundanales ataduras, podrá dedicarse a su vocación verdadera y hasta ahora contenida, desarrollar sus potenciales cualidades apenas apuntadas, mostrar en todo su esplendor los atributos que lo adornan y de los que jamás ha hecho alarde.
     Podrá, por fin, volar; por encima de todos nosotros, por encima del bien y del mal, por encima de España, de la ONU y del mundo infame ...
     Por encima en general.

Santiago Diaz i Cano.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype