ANTI-TONTO

     No hi ha paraula més tonta que tonto. Més enllà de ser un barbarisme (que ja seria prou) es tracta de la típica paraula joquer (que no comodí): buida, de tan plena.
     Més o menys de l’estil de guapo, que hui en dia val per a tot (i no parlem ja d’altres com guai i companyia). Autèntiques troballes per enriquir la nostra llengua. Un tresor, vaja.
     Per què usem tonto (perdó, “tontu” en català i “tontet” en valencià –no sé si “tont” en balear–) quan podríem escollir –segons el context i els matisos– entre (i disculpeu el desordre):
     Tòtil, neci, ceballot, obtús, fava, imbècil, bleda (opcionalment, assolellada), esmussat, curt de gambals, estult, cretí, bacora, pallús, enze, figaflor, bajoca, tanoca, albercoc, tararot, encantat, badoc, babau, estúpid, beneit, llondro, llonze, moniato, mec, bandarra, poca-solta, desvergonyit, trompellot, ase, borinot, pocavergonya, carabassa, mussol, llosc, totxo, terròs, destrellatat, tendre, desficaciat, rústec, ruc, pocapena, destarifat, boig (o boix), tocat de l’ala (o del bolet, o del cap), grillat (o guillat), sonat, torrat, foll, volat...???!!! (us convide a esmenar, perllongar i/o glossar la llista).
     Tal volta la varietat ens provoca nàusea i triem la simplificació barroera, el camí curt, l’opció comuna: la trista pobresa.
     Tal volta, al capdavall, la raó radique en que som tot això, i alguna cosa més.

.