FAL·LUS
Guanyador Concurs de Relats Curts "PREMIS MAIG" (Vila-real, 2007).


     Es van conèixer una nit que anaven de festa, amb altres amics i amigues.
     L’entesa va ser immediata. Separats de la resta del grup, ignorant-los, es van dedicar tota l’atenció. Parlaren dels homes i de les dones, de treball i de lleure, d’odis i afeccions, de religió i de política, del passat i el futur, de la vida i la mort ... La conversa s’esdevenia amb tota la naturalitat i la límpida fluïdesa d’un rierol d’alta muntanya. Estaven a gust, inflats de satisfacció i descobriment, cofois de coincidència i acord, mútuament enlluernats.
     A punt de rompre el dia, ella el va convidar a sa casa. Van fer l’amor: ara amb salvatgia, ara amb tendresa; ara amb cuita, ara amb parsimònia; una vegada i una altra.
     En acabat, ella va quedar-se abraçada a ell, el cap sobre el pit, acariciant-li el membre esgotat i tou. Enmig de la foscor li va xiuxiuejar:
     - He gaudit molt.
     - Me n’alegre. Jo també.
     - La tens força gran.
     - Bé, no està malament.
     - No, no: ho dic de debò. La sentia a cada moment. M’ha arribat a racons on res ni ningú m’havia arribat abans, m’ha fet descobrir parts del meu cos que ni jo coneixia, m’ha produït sensacions insospitades. M’ha emocionat –i va sospirar, al temps que s’estremia pel record.
     Després va afegir, mentre premia un xic més fort el seu penis:
     - Gràcies.
     Ell no va saber què respondre. No tenia clar tampoc a qui li havia adreçat aquella cortesia. A la fi, es va limitar a dir:
     - No es mereixen.
     Estranyament, va tindre la sensació que ho havia fet, també, en nom d’algú altre. 
******
     Van encetar una espècie de relació, bastant atípica.
     Malgrat no haver-hi compromís, es veien gairebé a diari. Algú telefonava i quedaven per dinar, o sopar, o per anar a un concert, o al teatre. Després, inevitablement, feien cap a casa d’un d’ells i allà follaven durant hores.
     Tanmateix, ambdós mantenien una tossuda actitud d’independència: mai romanien al pis de l’altre una nit sencera; no feien plans ni que fos per l’endemà; cap dels dos es deixava res quan marxava. Eren una mena de lleis no escrites, un acord tàcit d’higiene convivencial.
     Ella solia lloar-li el membre cada vegada que donaven per finalitzat l’acte físic.
     - M’agrada molt. És bonic –i l’observava de prop mentre el movia a un costat i a l’altre per tal de descobrir tots els detalls, o li treia el gland tibant la pell al màxim fins convertir-lo en una mena de bolet carnós i lluent–. Molt bonic –afegia llavors, amb un espurneig de desig a l’esguard.
     Ell la mirava fer amb un cert orgull com de pare, afalagat, ufanós. Després recolzava el cap sobre el seu ventre (posant la titola com si fos un coixí per a la galta), dibuixava un nítid somriure de felicitat, i s’adormia profundament.
     Amb el temps va començar a parlar-li directament al penis, tot fent-li afalacs, o confiances.
     - Preciós! –li etzibava en una rauxa; a continuació, li posava un petó sonor i histriònic. Llavors ell ho trobava divertit, fins i tot tendre.
     D’altres vegades, l’agafava amb una sola mà i començava a estrènyer-lo més i més fort fins que li venia un sacseig emocional que la feia tremolar violentament per fora, al temps que es mossegava els llavis i ho rematava tot amb un esgarip.
     - Qualsevol dia te la faré rebentar com si fos un granet de pus –es disculpava després.
     - No patisques, que no em fas mal. I m’agrada. 
     Però una nit, just després d’un orgasme, va exclamar entre dents:
     - Vos estime tant.
     Passat el desconcert inicial, ell s’ho va prendre com una declaració d’amor generosa, doble.
     Les seues relacions sexuals eren del tot satisfactòries, excitants, imprevisibles. Es reinventaven cada vegada. No hi havia lloc per la rutina. Exploraven i s’exploraven sense pors ni vergonyes, deslliurats.
     Tanmateix, ell notava que, de mica en mica, anaven escurçant el temps dedicat a d’altres activitats per passar més i més hores al llit. També s’adonava que la incontinència d’ella anava en augment: si al principi l’atacava tan bon punt havia travessat el llindar, després va començar a arrencar-li peces de roba en l’ascensor i, ara, ja era normal que li fotera mà en qualsevol lloc públic, buscant-li el paquet amb una dèria i una caparrudesa que tenien quelcom d’infantils, però també de criminals.
     Malgrat aquestes coses, no sabia si sentir-se incòmode per tot plegat, o més aviat desvanit.
     Fos com fos, el seu vincle semblava enfortir-se dia rere dia, esdevenir indestructible. Cada cop es llançava amb més frisança sobre ell per treure-li la roba. Cada cop esmerçava més temps amb els seus òrgans genitals i menys amb formalitats i romanços, com ara parlar-li o besar-lo a ell.
     Li agafava el membre a dos mans (com si volgués simular una abraçada en miniatura) i se’l refregava suaument per la cara, o el mirava amb una fixació esfereïdora, o li feia besos lleugers i íntims.
     Ell, aclaparat per aquell desig, fremia i s’inflamava, donant vida al seu penis i, en certa manera, humanitzant-lo.
     - I jo què? –deia llavors, estrafent veu de bleda gelós.
     - Calla, fava –responia ella sense tan sols considerar necessari de desviar l’atenció ni la mirada.
 
*******      
     Una nit que s’havien estat pràcticament el jorn sencer al llit, ell es va alçar, per fi, i va començar a vestir-se. Ella ho va notar i es va deixondir una miqueta per dir-li:
     - Ja te’n vas?
     Va sonar tan trist (quasi una súplica) que el va trasbalsar. Pel seu magí va circular la idea que tal volta havia arribat el moment d’anar un pas més enllà:
     - Vols que em quede a passar la nit? –va atrevir-se a dir, finalment.
     - No. Però me’l podries deixar a ell.
     - Què?! –va exclamar, incrèdul i confús, ara.
     - Res. No res. Era una broma –el va apaivagar amb una convincent dolçor en la veu.
     Unes setmanes més tard, en acabat el frec a frec, es va adreçar a la verga encara erta i, formant un cau amb les mans i la cabellera, la va embolcallar com si volgués protegir-la, o aïllar-la. Aleshores, en un xiuxiueig discret, gairebé imperceptible, va dir aquesta vegada:
     - T’estime tant.
     Ell no sabia del cert si ho havia sentit o si s’ho havia imaginat. Va estar a punt de preguntar-li que quina cosa havia dit, i que què volia dir aquella cosa. Però va tindre, ara sí, vergonya; o por.
     Durant els dies següents es va turmentar en privat. Estava neguitós i indecís. Va espatlar les seues sessions d’alcova provant de descobrir nous indicis, pendent dels gestos d’ella, obsedit pels detalls.
     Va arribar el cas que la tensió va poder més que ell i, humiliat i ple d’angúnia, es va haver de rendir sense haver pogut trempar l’eina.
     - No puc. Hui no puc.
     - No passa res –digué ella–. Si a mi m’agrada igual –i va tornar a agafar-li-la talment una mare que bressola un nadó.
     A ell li va vindre un calfred, que li va recórrer l’esquena com un auguri de temps rúfols. No havia dit “m’agrades igual”, ni tan sols “m’agradeu igual”, sinó “m’agrada igual”. Ja no podria seguir ignorant-ho.
*******
     Va transcórrer una setmana sense notícies d’ell. Aleshores, ella va decidir prendre la iniciativa i li va telefonar. No va haver resposta. Així, una i cent vegades.
     Es va presentar a sa casa. Ningú no va obrir la porta. Estava desesperada. No s’ho podia creure. Era ridícul, impossible. Per tan poca cosa?
     A la fi, després de dues setmanes llargues d’absència i misteri, va sonar el timbre de la porta. En obrir, se’l va veure allà palplantat, com un estaquirot inexpressiu, hieràtic. El cor li va fer una volta de campana. Se li va penjar del coll i el va omplir de petons. El va arrossegar cap a dins.
     Ell romania en silenci, tractava de mantindre una distància virtual o simbòlica que, tanmateix, ella no va saber apreciar. No estava per subtileses, ara.
     Va començar a despullar-lo a estrebades furioses i atropellades, amb una urgència gairebé còmica. Semblava voler recuperar el temps perdut. Fins i tot semblava convençuda que això fos possible.
     Llavors, en el moment que li abaixava els calçotets, va poder veure les benes encara tacades de roig sobre un pubis massa pla, sense protuberàncies. Amb els ulls esbatanats i l’espant engrapant-li l’ànima, va palpar-li l’entrecuix a fons. Les seues mans cercaven un desmentit, el seu cervell, una explicació. Mes quan ja no va quedar espai de maniobra, quan la realitat es va mostrar indefugible en la seua crueltat terrible, va esclatar. Un ploriqueig tot fet de sanglots es va apoderar d’ella. Va començar a colpejar-lo en el pit amb els seus punys tancats i sense forces, presa d’una desesperació cada cop menys convulsa. Per primera vegada en molt de temps, els seus esguards es van trobar.
     Ell seguia sense dir res; com si s’hagués tallat, en realitat, la llengua.
     Mentrestant, ella només encertava a somicar:
     - Per què? On el tens? Què li has fet?
     I ho repetia una vegada i una altra.
     Aleshores, ell va deixar anar un somriure estrany, gairebé una ganyota.
     Era el rostre del seu triomf. 
     Ben amarg, certament.
     Però triomf, al capdavall.


FI
Santiago Diaz i Cano
 

.