L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

DE CARNESTOLTES A FALLES (març 04)

xacobo | 14 març, 2008 16:49

DE CARNESTOLTES A FALLES
(Publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. en març 2004)
     Encara no ens havíem deixondit del Carnestoltes quan ja s’encetava la parafernàlia més grollera de la pre(?)campanya electoral.
     L’amic Trillo (Ministre de Defensa?!) deixà sortir la seua vena còmica per enllaçar una sèrie de disbarats d’allò més divertits en menys d’una setmana:
- Primer va oferir un Euro a un periodista que va tindre la poca traça de preguntar-li per les armes de destrucció massiva a l’Iraq. Quina qüestió tan demodé, es burlava el Ministre. A qui li importa això, ara? A ell no, ausades que ho deixà ben clar!
- Després, qui sap si ajudat per l’alcohol, ens va fer el numeret d’imitador d’Alfonso Guerra: “Os van a quitar las pensiones”, diu que deia aquell. Ha-ha, què de riure que és tot això. No les han llevades, no; però ben cares que les han posades als qui vénen darrere; i bé que han sabut deixar que perden poder adquisitiu real; i sobretot, amb quina delicadesa han anat invitant els futurs pensionistes a buscar-se la vida per l’àmbit privat, perquè després no els vinguen amb que no estaven avisats, que és que ho volem tot, manda güevos!.
- Animat per l’èxit, no es va poder contindre d’afirmar que ja li haguera agradat “invadir Isla Perejil ocho años antes, ¡caramba!”. Això és un home!
     Sense haver tingut temps per recuperar-nos de l’atac de riure, la sra. Botella, regidora de la cosa social a l’Ajuntament de Madrid, es va quedar a gust demanant el vot (per al PP, òbviament) en un acte oficial de l’Ajuntament. Després es va disculpar dient que s’havia confós (com Dinio, qui ho havia de dir!) prenent-se allò per un acte electoral del seu Partit. Feu-vos-en càrrec: inauguració, jubilats, cocidito madrileño pel mig, i eixa estampa seua de dama de la caritat, de les de tota la vida ... Es va emocionar, senzillament. L’Alcalde (potser l’únic de trellat de tota la banda) va afegir que hauria de ser el PP qui pagara les despeses de l’acte, per llevar-li ferro a l’erro.
     Per les mateixes dates, el sacrificat José Mari es pelava el cul anant d’ací cap allà a actes d’eixos que fa gust de tallar la cinta; grans obres com ara aeroports, autovies, o aqüeductes gegantins. A posar primeres pedres, o a inauguracions de veritat. Bé, de veritat o de mentides, perquè n’hi ha qui diu que no se’n distingia ben bé entre unes i d’altres, donat que tot era maquinària i polseguera. Sembla que al PP, sempre dinàmics i creatius, han inventat les pre-inauguracions i els pre-inicis d’obres. Tampoc és res de l’altre món: ja teníem pre-campanyes, pre-varicacions, Pre-stige, i pre-ses de pèl en general.
     Espentat per tanta grandesa, el President de Murcia, qué hermosa eres!, va afirmar que Maragall beu al cap del dia hectolitres de vi. Potser estava reclamant, de manera subtil, un nou transvasament, urgent, etílic i solidari, cap a la seua assedegada Comunitat.
     Per posar la guinda al gran pastís, la sra. Nosequé (de veritat que no ho sé), una dona prima amb cara de pomes agres, amollà: “El PSOE ha pactado en Cataluña con asesinos”. Ahí queda eixa. On estava aquesta senyora quan el seu benvolgut Presidente pactava de deveres amb assassins de veritat per matar de deveres a veritables innocents? Després va adduir que no l’havien entesa bé. És curiós, perquè claret sí que ho havia dit.
     Passats uns dies, el festival de barbaritats es va reemprendre de la mà (seria millor dir del musell) del Ministre Acebes: “El señor Carod Rovira estará contento, porque ETA iba a atentar en Madrid y no en Cataluña, como él quería”. A l’endemà, al contrari que la seua companya de partit, es va refermar donant com argument que té l’obligació de denunciar aquells qui entrebanquen la lluita contra el terrorisme. També té pebrots, la cosa. Com si no fóra ell el principal responsable (en tots els sentits) del desficaci produït arran la famosa entrevista d’en Carod i les tristes conseqüències per la democràcia.
     Mentrestant, enmig de la disbauxa, el candidat Mariano es va limitar a dir que ell no fa eixes coses, que no és el seu estil i que no li agraden. Una eixida blaneta i poc comprometedora, vaja.
     Cert que no és el President, que no li correspon a ell destituir ministres ni etcèteres, però també ho és que, segons el propi José Mari, fa ja mesos que Mariano és l’únic i indiscutible líder del PP.
     Fa la impressió que Rajoy no vol renunciar a aquest tipus de guerra bruta. Coneix bé el seu rendiment polític. Tan sols ha de procurar mantenir-se un poc distant. Cada elector ja triarà el que vulga creure’s: els més recalcitrants assumiran els insults i missatges grollers com a prova de la fortalesa, dels collons, de l’autenticitat del partit i el seu candidat; els moderats s’estimaran més remarcar la minsa desaprovació de Rajoy, prenent-la com una garantia del seu caràcter prudent i assenyat.
     Es tracta d’una senzilla però efectiva estratègia per acontentar al major nombre de possibles votants. És el vell joc de poli bueno-poli malo, aquell que ja jugaven Felipe i Guerra fa una pila d’anys.
     Mariano és un Maquiavel a la gallega, mestre de la indefinició i la confusió interessada. Que no us enganye el seu aspecte de semi-vell mansuet i tranquil, ni el seu somriure entre despistat i fava. Al darrere n’hi ha un cocodril. I és el cocodril d’Aznar!
     El 14 de març seran, per fi, les eleccions. Veurem si el que va començar com un Carnestoltes, no acaba sent com una Falla.

     (Aquest darrer comentari, a dia de hui, pot semblar una indelicadesa; només puc adduir que va ser escrit abans de la massacre i, òbviament, sense poder ni imaginar-la).

Santiago Diaz i Cano.

FENT AMICS (històric) | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Feu un comentari
authimage
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb