RESPOSTA A MAYJO (Juliol 2013)

NOTICIES Retroenllašos (0) Feu un comentari   
Ho sent molt però no tinc facebook ni res de semblant (no tinc ni internet, a casa)
Contactes ací al Bloc o a santiagodiazicano@yahoo.es

Salut (sigues qui sigues)

santiago 

BEQUES (Juny 2013)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2013) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
L’OPINIÓ DE L’IGNORANT
(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 
Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.
Així doncs, donant-la per bona...
Voilà mon cul. 

BEQUES 

A causa de l’últim exabrupte del ministre Wert, relacionat aquesta vegada amb la concessió de beques, hem assistit a un debat que més semblava el regateig d’un mercadet de carrer.

Que si un 6’5, que si un 5’0, que si ni per a mi ni per a tu, deixem-ho en un 5’5...

 

No tinc en alta consideració intel·lectual els membres del Govern ni la plana major del PP. Tanmateix, cada vegada que ens emboliquem en aquestes picabaralles sobre temes en principi tan obvis, tinc la sensació que ja ens l’han tornat a pegar, que tal volta estan marejant-nos amb qüestions puntuals (i, en cert sentit, menors) per anar fent la seua en altres de més transcendentals. No puc espolsar-me la sospita que forma part de l’estratègia per enredar-nos, dur-nos al seu terreny i obligar-nos a discutir sobre allò que volen. I no només perquè, com ja he dit, d’aquesta manera allunyen l’atenció d’assumptes de major abast i profunditat, sinó perquè també semblen propostes que tinguen ben calculades de bell antuvi per ser negociades després a la baixa i donar unes molletes a l’altre, fent-ho passar tot plegat per una mostra del caràcter demòcrata del Govern alhora que proveeixen l’oposició d’una excusa per sentir-se triomfadora i útil.

Una engalipada en tota regla.

 

En el cas que ara toca, la majoria d’estaments i de polítics s’han mostrat escandalitzats perquè una exigència de major nota per accedir a les beques podria provocar que alumnes de famílies amb pocs recursos quedaren sense la possibilitat de fer estudis universitaris.

Digueu-me exagerat (o raret), però, el que trobe veritablement escandalós és que qualsevol família no li puga “pagar” els estudis de qualsevol nivell a qualsevol dels seus fills.

O siga, que el que em sembla un desficaci i una mostra d’injustícia social és l’existència mateixa d’aquestes “ajudes”.

Encara ho diré d’una altra manera, per si de cas: jo no veig en les “beques d’igualtat”  una solució, sinó un símptoma.

santiago

 

Des del WC 2012

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

DES DEL WC 2012

 

 

Març

 

LLIÇONS DE LA VIDA

Quan era menut, durant un partit de futbol del campionat del col·legi, vaig furtar-li netament el baló a un contrari que encarava al porter tot sol. Aquell va simular falta i es va deixar caure de manera tan convincent que l’àrbitre va xiular penal.

Jure que no l’havia ni tocat.

El contrincant era el xiquet més bleda i parat de la classe; i l’àrbitre, el millor de l’escola.

Aquell dia vaig aprendre moltes coses de la vida.

 

GOSSOS

Es curiós com els gossos són capaços d’establir una relació afectiva amb un humà que els proveeix menjar.

Però més encara que ho facen amb algú que mai no els ha donat altra cosa que atenció, en forma de carícies, jocs, paraules dolces...

 

Abril

 

MIRACLES

Quin gran miracle, la supervivència de la fe cristiana al llarg de l’Edat Medieval puix que, vistes les figures i quadres on hi ha el Jesuset, resulta ben estrany que el poble el considerara el Fill de Déu: quin cap hidrocèfal, quines orelles de subnormal, quina barba serrada d’home... Quin espant, tot plegat!

Com he dit, un miracle.

 

TELEVISIÓ?

A un bar qualsevol hi ha el televisor engegat (sempre ho estan, i a un volum espaordidor, no us heu fixat?). És un canal de pagament, d’eixos temàtics. Fan una pel·lícula.

Algú comenta, amb un punt d’alegre entusiasme:

  • Eixa la vaig veure jo en la tele!

Segurament, per a un pobre, els canals de pagament no són televisió de deveres. L’autèntica televisió, “la de tota la vida”, és la gratuïta.

Això de pagar és, senzillament, una altra cosa.

 

EXCUSA

Mirem l’aclaparadora magnitud de la injustícia i de l’horror. Llavors, qui no vol fer res acusa a qui vol fer un poc de no fer-ho tot.

 

Maig

 

COPIAMONES

L’instint imitador de l’ésser humà ha estat durant milers d’anys (o milions, si seguim el fil) segurament una estratègia de supervivència, un tret evolutiu impagable i útil.

Però també ens dóna quadres del tot patètics, en moltes ocasions.

Contemple uns xiquets jugant a futbol. S’esforcen contínuament, més que en fer-ho bé o en guanyar, en reproduir els gestos i comportaments que deuen haver vist usar als seus ídols esportius a la TV. I ho trobe, si més no, grotesc.

 

MORIR HUI, MORIR AHIR

Un amic diu que hauríem de viure pensant que hui és (potser) l’últim dia de la nostra vida.

Si el que vol significar és que hem de ser conscients de que la vida no és infinita i que cal gaudir de cada instant i no angoixar-se amb futuribles, hi estic d’acord.

Tanmateix, jo no recomanaria mai viure pensant en la mort.

Però, posats a pensar-hi, crec que seria millor considerar que l’últim dia podia haver sigut ahir, que cada jornada és un regal.

 

PESCADORS vs TURISTES

Hi ha una diferència tan radical com il·lustrativa: el turista entra a l’aigua, el pescador ix a la mar.

 

PUBLICITAT

Als nostres dies, la publicitat fa el paper tradicional del Dimoni.

És la temptació omnipresent: en forma de xiuxiueig a cau d’orella com de punyada a l’ull, ha esdevingut l’encarregada de despertar el desig somort, de vinclar la voluntat, de fer caure les torres de la resistència més anacrònica, casta i austera.

 

MONGES

Sovint tinc la impressió que les monges van ser unes capdavanteres del feminisme radical, aquell –qui sap si un punt lèsbic– de viure sense els homes, al marge del seu món i els seus valors.

Ben entès que, tant en l’època medieval com després de la Contrareforma, no hi havia possibilitats de major independència. I reconeixent l’obvietat que, en molts casos, l’ingrés a un convent es feia per obligació i contra voluntat, per pur designi del mascle de torn i amb un component de submissió gens menyspreable. Però trobe que en molts altres era (o almenys esdevenia) més aviat una mena de fotre’s dels homes en els seus nassos –això sí, amb l’oportuna dissimulació.

 

Juny

 

FESTIVALS FI DE CURS

Probablement, el nivell d’excel·lència d’un col·legi es podria mesurar pel grau de barroeria i falta d’imaginació del seu Festival de Fi de Curs.

 

ESMORZARS

L’esmorzaret de les colles de treballadors està en perill d’extinció. I això malgrat ser, segurament, l’alegria de la jornada per a ells, un costum necessari; saludable, fins i tot.

Si finalment cau, víctima de la global-opressió creixent, ja el trobarem a faltar, ja.

No és menys cert, però, que hi ha qui se n’alegra un pèl massa. Alguns individus ixen del bar amb una dispersió en la mirada i un caminar tan dubitatiu que et fa pensar si no seria millor que no tornaren a la feina (almenys a certs tipus de feina); no tant per ineficiència com per perill.

 

SIMPLIFICACIONS

Sembla obvi que la realitat és tan inabastable i complexa que resulta inevitable fer ús de simplificacions, models o arquetipus per poder referir-s’hi, conversar o debatre.

El que, trobe, pot resultar més greu és quan confonem aquestes aproximacions amb la realitat de debò, siga per error o per càlcul.

 

Setembre

 

CREURE O NO CREURE...

La creença que Déu existeix és (només pot ser) una intuïció (també la creença que no existeix, per suposat). La concreció dels seus atributs té més de desig, trobe jo. I quant a les conseqüències de tot plegat, encara que puga semblar una paradoxa, conformen un cos de coneixement racional, amb una intenció lògica. Les veritables religions i la veritable teologia tenen molt d’analític, de discurs derivat de l’axioma fonamental (o axiomes) amb pretensió de coherència. Això no lleva que en moltes (o en totes) les religions hi haja un moment en que hom fa un salt en el buit i trenca la cadena lògica per salvar l’axioma (o algun d’ells) ja que, en aplicació estricta de la mateixa lògica que estava usant, sap que la negació d’un consegüent implica la negació d’algun dels antecedents. Però això, crec haver-ho escrit abans, també succeeix amb la major part dels filòsofs (i, sovint, àdhuc amb la Ciència).

Tractar de demostrar l’existència és, doncs, tan ridícula com tractar de fer-ho amb la no existència.

De la mateixa manera que negar el valor de les nostres intuïcions per entendre/relacionar-nos amb el món és tan ridícul com afirmar que és l’única eina possible o l’única vertadera.

En açò, com en tantes coses, faríem millor de procurar ser honestos amb nosaltres mateixos que de seguir la moda, cedir a la pressió de l’entorn o apuntar-nos a la majoria; com també faríem mal de comportar-nos talment qui tracta de guanyar-li la discussió a un altre, ni encara que aquest adversari fóra u mateix.

 

RESISTÈNCIA

Cada vegada més, existir és resistir.

 

REFLEXIONAR, MEDITAR I ETC.

Malgrat que sovint es confonen i intercanvien els mots, poca gent ignora que no és el mateix reflexionar que meditar. La meditació és silenci, abstracció absoluta, mentre que la reflexió necessita ser verbal, fins i tot sonora. Però crec que tampoc és el mateix meditar que (no he trobat millor paraula) desconnectar. En la meditació hi ha (trobe) quelcom de connexió amb u mateix, d’estat de consciència i voluntat. La desconnexió en canvi sembla més pròxima d’un estat d’inconsciència i/o abandó. Si em permeteu la ximpleria: reflexió, racional; meditació, espiritual; desconnexió, carnal (diria sensual, però tendim a confondre-ho amb sexual, i el sexe, en realitat, sembla ser una barreja confusa de totes tres facetes (racional, espiritual i carnal) i qui sap si d’alguna més).

 

CÈNTIMS

En la màquina escurabutxaques d’un bar destaca en llumenetes llampegants i cridaneres la llegenda “Premio 240.00 euros”.

En un giny que ni accepta ni dóna cèntims, què pinten els dos últims zeros?

Doncs això.

 

Octubre

 

PUNTS DE VISTA

Compte: el teu allò pot ser el meu açò.

 

FALOCRACIA

La democracia que tenemos es tan falaz que casi podría denominarse falocracia.

 

SUÏCIDIS

Davant cada suïcidi tinc el dubte de si es tracta d’un acte de desesperació, de lucidesa, o de totes dues coses.

 

BENEDETTI

Cuando un hombre bueno se va, los hombres buenos se estremecen.

 

Novembre

 

BLACK FRIDAY

Veig les imatges de l’obertura de portes i del posterior conflicte gairebé bèl·lic que té lloc a l’interior d’una gran superfície als USA. És el Black Friday, una mena de divendres de rebaixes ja tradicional, després del no menys tradicional Dia d’Acció de Gràcies.

Resulta patètic observar aquella gernació ofuscada lluitant acarnissadament per cada fotesa dels aparadors i vitrines. Patètic i inquietant, d’una tràgica ridiculesa digna d’estudi i anàlisi (psicològica, és clar, però també sociològica) perquè tal volta és un avís del futur que estem covant.

 

PREDICCIONS

Segons Marx (o això diuen), la principal contradicció que ell veia en el capitalisme derivava del seu caràcter depredador i expansiu: la concentració de poder (cada vegada menys i més rics, cada vegada més i més pobres) seria tan inevitable com insostenible. En la seua estimació, aquesta suma donaria com a resultat la Revolució Proletària.

De moment, ha encertat mitja equació.

 

LES MAMELLES D'ANGELINA (Juny 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LES MAMELLES D’ANGELINA  


A tots els que pateixen escandalitis crònica:
Que us milloreu.

 


No vaig seguir aquest tema però me’n vaig assabentar (i qui no) d’alguns detalls al respecte.

I he de dir que dues coses em van sorprendre per sobre totes les altres.

 

D’una banda, no entenc l’escarot que es va muntar. Es que una dona (encara que siga hiperfamosa) no té el dret de fer amb els seus pits el que li vinga de gust o li semble més adient?

Enmig el sarau, sentia amb desassossec que em feien la mateixa por els qui es mostraven a favor que els qui es manifestaven en contra; i no podia deixar de preguntar-me si no seria més sa per a tots que estigueren senzillament al marge.

Mai no he estat un fort defensor de la propietat privada, però trobe que voler convertir les sines d’algú(na) en objecte del caprici d’altres (més enllà de la intimitat de les fantasies eròtiques) és excessiu i malaltís; poc importa ara si es tracta dels seus admiradors o dels seus detractors (com poc importa si ho són d’Angelina sense mamelles, de les  mamelles sense Angelina o de tot el conjunt).

Tampoc seria excusa que tal volta els pits de la discòrdia reunisquen mèrits per ser declarats Patrimoni de la Humanitat.

I si, com certs imbècils han volgut interpretar, hi ha algun aspecte ètic en tota la qüestió no és altre que el que planteja el mateix fet de voler convertir aquella decisió personal (i, crec jo, intransferible) en assumpte digne d’un referèndum o d’un judici popular. Més espaordidor encara resulta quan qui condemna aquesta masectomia (que també hi ha hagut casos) no té inconvenient en defensar el dret de les dones a desfer-se d’altres “fragments de carn” com ara fetus humans (les contradiccions, de vegades, són tan òbvies que fan mal).

 Tot plegat, borumballa, soroll.

 

La segona qüestió que em va estranyar va ser de part de la interfecta (metafòricament parlant). I és que, coneixent la seua afecció per les obres de caritat vers la infància (i no seré jo qui li ho critique), no entenc com no se li va acudir de guardar les glàndules extirpades en formol i portar-les a subhasta (en parella o per separat, com millor convingués) en Sotherby’s. Ben segur que alguns dels seus admiradors milionaris hagueren fet puges elevades. Amb el substanciós pessic obtingut, podria haver comprat menjar per a una bona colla de xiquets afamats (puix que, per a vergonya de tots, encara n’hi ha).

Les segures crítiques per mal gust haurien estat vençudes, sens dubte també, per la bonesa de l’acte en si.

 “Les mamelles d’Angelina alleten a milers de criatures” podrien haver proclamat els titulars de premsa de l’endemà.

No?

  
santiago

Premi Literari (MAIG 2013)

NOTICIES Retroenllašos (0) Comentaris (9)   
Tinc el plaer de comunicar-vos que he estat guardonat (entre 68 participants) al Concurs Literari Narcís Lunes i Boloix, convocat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat). L'obra és un relat breu (4 pàgines) de títol CARD ENTRE LLIRS i to humorístic.
El premi no és gran cosa, però un reconeixement sempre alegra. 

Aviat podreu trobar el text publicat a la web de l'ajuntament de Sant Vicenç, així com fotos i informació de l'acte de lliurament de premis, que va presidir el Batle, Oriol Junqueres, i que va tindre lloc a Can Comamala (l'edifici modernista del poble) diumenge 12 de maig.
Més avant, tal volta podré publicar-lo ací mateix.
Salut.

santiago

LLIBRES (Desembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

Novel·la:

 

Fiasco, de l’hongarès Imre Kertész (nascut al 1929 i Premi Nobel en 2002).

Text ple d’agudesa i idees interessants, tant en forma de digressions de l’autor/narrador o dels personatges, com en dosis petites, autèntiques perles de lucidesa deixades caure ací i allà.

Cal valorar així mateix l’originalitat en la forma, en especial l’estructura narrativa.

Tot plegat configura una reflexió sobre l’acte creatiu, sobre la mediocritat, sobre el temps i sobre la vida, amb línies argumentals que ara discorren paral·leles, ara es contenen unes a altres, ara queden aturades en un estat de suspensió temporal.

Literatura dins la literatura, ficció que sembla realitat i viceversa, unides quasi inextricablement per l’absurditat comuna i per un sentit de l’humor entre amarg i aspre.

Lectura exigent que, malgrat tot, compensa per la fina intel·ligència que traspua.

santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype