MULLAR SOBRE PLOGUT (Octubre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

MULLAR SOBRE PLOGUT

Octubre 2013

Recorde haver sentit tota la vida als nostres llauradors usar la venerable expressió “estalviar un regonet” cada vegada que un ruixat beneïa la terra amb el seu bes vivificant.

Ahir vaig contemplar un episodi que em va fer vindre aquesta remembrança i em va despertar una trista nostàlgia d’aquella saviesa senzilla i camperola.

Acabava de ploure i el cel amenaçava amb més aigua. Tanmateix, uns operaris municipals regaven uns massissos de plantes i flors. Ho feien amb una desganada parsimònia, probablement convençuts que era tasca sobrera. Però clar, era la seua tasca, i ningú no els havia dit de no fer-la.
Hom podria demanar-se si no es tractava de gent adulta, amb un cervell operatiu i sentit comú i tot això. I la resposta és, supose, que sí. Però tornem al problema de base: la seua tasca és regar; decidir on i quan (o quan no) deu ser tasca d’algú altre.

Tal volta també van pensar que si no regaven haurien de romandre tot el matí aturats i contemplatius.

Què lleig, cobrar per no fer res!

En canvi, cobrar per fer quelcom innecessari, inútil i absurd, això ja és tota una altra cosa!!!

santiago

LIPARLE (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

LIPARLE

Setembre 2013


Quan els polítics es claven a filòlegs, ja podem tremolar.

La penúltima eixida de to del PPCV els va dur a declarar que el valencià, no només no és català sinó que prové directament i impol·luta de l'íber.

És curiós que, amb les mateixes lletres, podien haver escrit ebri i no haguera sonat pitjor.

Òbviament no s'ho creien ni ells; mes això, lluny de llevar-li ferro a l'afer, trobe jo que l'agreuja.

De moment ho han deixat córrer, però potser ho reprendran qualsevol dia. Només caldrà que tinguen necessitat d'empastifar el panorama per desviar atencions i provocar debats ridículs.

Llavors qui sap si, amb l'ànim de fer-se els originals, ofrenar noves glòries a Espanya o simplement embullar més la troca, no els pega per seguir l'exemple dels seus germans aragonesos (veure LAPAO) i proposen el canvi oficial de denominació de la nostra llengua pel de LIPARLE (Lengua Íbera Propia del Área o Región del Levante Español) o cap cosa per l'estil.


Hom intenta estimar aquesta terra, però alguns paisans (?) ens ho posen tan difícil...



santiago

FĎBIA VEGETAL (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
  FÒBIA VEGETAL


Setembre 2013

Estic obert a explicacions ulteriors, però, de entrada, no entenc l’obsessió general (en especial dels Ajuntaments (1)) per eliminar l’herbei de parcs, redones, voreres i etc tot usant sorolloses talladores (o, pitjor encara, herbicides contaminants). Ni les podes salvatges sobre bardisses de baladre o xiprer de voravies diverses.

Menys encara quan ho fan fora vila, en zona rural (marjals, camins i/o carreteres secundàries...). Sempre m’ha colpit veure aquelles “brigades de neteja” malmenant o carregant-se tota forma de vida vegetal i deixant, en canvi, bosses de plàstic, botelles de tota mena i pots de llanda (tal volta és per això que en diuen deixalles (?)).

Quin mal fan aquestes plantes?: Estètic? Ecològic? Econòmic? Contra la seguretat vial?
I què justifica el seu anihilament?: Que ja tornaran a eixir?

No ho veig.

Tinc la sensació que, en aquest tema, sovint actuem per pura rutina, que gastem (malgastem) recursos materials i humans en combatre i destruir una cosa bona: són captadores de CO2, afavoridores de la pol·linització i la biodiversitat, creadores i/o embellidores de paisatges...

Que sovint canviem (i amb esforç) natura i verdor per asfalt i pedra, temperància climàtica per extremisme, salut per contaminació!

Digueu-me cabut, però mentre no m’ho expliquen ben explicat, em seguirà semblant un desficaci.

(1) Els llauradors són un cas a banda: és comprensible, fins a cert punt, que consideren les males herbes com un enemic que els xucla part del treball i dels diners tot prenent-ho a les plantes que cultiven. Tanmateix, tampoc seria sobrer estudiar (i calcular) en cada cas si aquestes herbes són tan males i si eliminar-les paga veritablement la pena (tant per a ells com per al medi).

santiago

NO NOS MOVER┴N (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

NO NOS MOVERÁN

Setembre 2013

Fa unes setmanes jugava a la platja amb la meua filla de deu anys. Havíem traçat sobre la sorra unes línies de contorn per als peus i restàvem palplantats cara a cara amb dos pams de separació. El joc consistia a fer eixir-se’n l’altre de la zona marcada. I calia fer-ho –és clar– sense violències: amb cosquerelles, espentes suaus, fintes i recursos semblants.

L’esforç per evitar les escomeses del rival i mantindre l’equilibri ens obligaven sovint a adoptar postures còmiques o estranyes, gairebé ridícules.

De sobte –coses de la ment– em vaig veure a mi mateix com el Presidente Rajoy, aguantant al lloc a qualsevol preu. Tot seguit –es coneix que el magí se m’havia encès– se’m va aparèixer un immens cor de dirigents del PP bramant a una sola veu el “No nos moverán” aquell que cantava Joan Báez als anys seixanta o setanta.

Quina estampa tan bufona i curiosa!

Llavors, aprofitant el meu embadaliment momentani, ma filla em va fer un pessic a les costelles i jo vaig xafar fora de la ratlla.

Havia perdut.

santiago

ALEXIS ZORB└S (de Nikos Kazandzakis)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

LLIBRES: "Alexis Zorbàs", de Nikos Kazandzakis (novel·la)

Ja sabia que era un clàssic. Ara sé el perquè.

Aquesta novel·la autobiogràfica –tot i que això sempre és relatiu– narra les peripècies que viu l’autor a principis del segle XX arran de topar-se amb Alexis Zorbàs, un rodamón singular, tot un personatge que es converteix de bon començament en el veritable protagonista del relat per la seu força vital. Ambdós homes simpatitzen aviat i esdevenen companys inseparables, així com antagonistes filosòfics.

Kazandzakis representa ser un intel·lectual que es refugia sota una mena de budisme reflexiu i racional (més que no meditatiu) i que arrossega un sac de dubtes.

Zorbàs, per la seua banda, és un individu carnal, decidit, arrauxat i contradictori, un home d’acció.

Fins ací les obvietats.

En el text, però, les coses no són tan planes.

Així, l’inculte i heterodox Zorbàs va configurant-se com un esperit més coherent del que pogués semblar al principi, mentre que el lletrat Kazandzakis va mostrant els clevills que l’esquerden.

D’altra banda, l’home d’acció Zorbàs busca respostes per a les grans preguntes en la mateixa mesura que l’home de pensament Kazandzakis anhela passar a l’acció.

L’inevitable procés d’osmosi bidireccional –un altre encert de l’autor– està servit de manera progressiva i subtil.

Raó, ment, intel·lecte.

Carn, instint, animalitat.

Ànima, esperit, cor.

Tres universos que ara xoquen, ara es barregen, ara es confonen.

Aquesta diversitat de formes de relacionar-los crea un brollador constant de riquesa filosòfica, però també literària i dramàtica.

Per tirar només d’un fil: on col·locar la passió, en el territori de la carn, o en el de l’ànima? I què és allò de Zorbàs, passió o només apetit? N’hi ha diferència substancial? És la passió un apetit sublimat? I si ho és, què la sublima, la raó? Etc, etc, etc.

Tanmateix, no voldria fer la impressió que el llibre és un tractat filosòfic disfressat. És una novel·la de cap a cap. Atípica, si voleu, plena de reflexions i de il·lustracions (relats dins el relat), però sobretot novel·la (el títol no enganya) de personatge.

Zorbàs és rústec però intel·ligent, brusc però agut, i resulta interessant i simpàtic encara quan amolla disbarats. Interessant perquè és capaç de despertar, si més no, el dubte. Simpàtic perquè sempre es manifesta de manera honesta, amb una abrupta sinceritat que desarma i una convicció que estaborneix.

Malgrat ser un home cremat per la vida, un home que ja ha vist (viscut) de tot, no ha esdevingut un cínic. Ell continua gaudint amb lliurament absolut cada nou dia, rient-se i plorant per les coses dels homes, contemplant amb l’emoció i el trasbalsament d’un infant l’espectacle del món.

Si hi ha un tema, tal volta siga “la llibertat” o “la llibertat de l’home” o “l’home lliure” (qui sap si no són estrictament equivalents).

Un perill: jutjar Zorbàs (i, ja de pas, la novel·la) amb l’estreta visió de la correcció política actual; els afeccionats a penjar etiquetes patiran (o s’atiparan, depèn de com d’enzes siguen).

Quant a l’estil, moments de lirisme sense cursileria enmig d’un magma de prosa potent, neta com el sol de Creta i nua com els seus paisatges.

Al capdavall, una gran obra, literatura de la bona.

Permeteu-me un darrer comentari: no conec l’original, ni soc un cap expert en el tema, però la traducció (Jaume Berenguer Amenós, 1965) m’ha semblat bona bona, molt lluny de les anodines traduccions que hem hagut de patir en obres més recents; és obvi que, en eixe delicat treball, conèixer la llengua d’origen i la de destí és condició necessària, però aquest cas m’ha refermat en la convicció que no deu ser condició suficient.

Finalment, per a que vos feu idea de tot plegat, un petit fragment (Zorbàs explica a Kazandzakis):

<<És veritat, no t’ho havia dit que tinc un germà, pare de família, assenyat, religiós, usurer, hipòcrita; un home com cal, pilar de la societat...>>

Knock out.

santiago

 

Des del WC (2013)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 


 

Febrer


CARITAT

Desconfie de qui la predica.

Respecte a qui –en silenci– la practica.


LA TRIA

Que l’estupidesa (o almenys la ignorància) te alguna relació positiva amb la felicitat és cosa que ja he comentat altres vegades. Tanmateix, si m’obligaren a triar entre felicitat i intel·ligència, crec que optaria per la felicitat (seria, sens dubte, l’opció més intel·ligent).


Març


CITES

Llig a Les coses, de George Perec. “...una determinada manera de fer cites en moments oportuns, Wright, ... , Herbert Hyman, de qui no havien llegit ni tres pàgines.”

És clar que no n’havien llegit ni tres pàgines. Que què esperava? Qui cita algú altre (de cor, s’entén) és perquè probablement no n’ha llegit més de tres pàgines, per la senzilla raó que qui n’ha llegit més és, ben segur, incapaç de reproduir ni una sola cita (de cor, s’entén), siga per impossibilitat memorística, siga per por de trair l’autor amb l’arbitrarietat de la simplificació que sempre comporta el fet de citar.


VIATJAR EN EL TEMPS

Quina cosa tan vista i corrent!!!

Què és la vida, sinó un viatge en el temps?

El que voldríem és tindre el comandament de la nau: ara accel·lere, ara frene, ara faig marxa arrere...

Això sí que seria extraordinari; no dic que bo ni dolent, simplement extraordinari per inèdit i improbable (tal volta, per al nostre bé, impossible).


Maig


SIGUEM PRÀCTICS, PERÒ NO IMBÈCILS

La Història i el passat no ens donaran de menjar, d’acord; però ignorar-los potser ens farà patir fam.


GLOBAL/LOCAL

El conegut lema “pensa globalment, actua localment” sempre m’ha semblat ben trobat i del tot recomanable. Cal, però, voler entendre’l. Perquè sovint veiem qui pensa “tan globalment” que se’n va més enllà dels límits de l’Univers, o actua “tan localment” que ho fa només en benefici propi. I tampoc no falta –el súmmum– qui practica ambdós extrems alhora.


Juny


EFECTE PAPALLONA

Poc dalt o baix, sol expressar-se així: “Una papallona bat les ales ací i això acaba provocant un huracà a l’altra banda del món”.

Ho trobe massa directe, lògic, físic; i, per tant, no em desperta sorpresa ni espant.

Jo m’atreviria a dir: “Una papallona bat les ales ací i això acaba provocant un suïcidi, una guerra o un casament a l’altra banda del món”.

Ara, sí.


INDIGNACIÓ I DIGNITAT

Cal no oblidar-ho: les paraules indignació i dignitat tenen la mateixa etimologia (crec).


FAMA I FUM

La fama és com el fum: inconsistent, fugaç, i enterboleix la visió.

De fet, la fama és fum.


DIRECTIUS, EXECUTIUS & CO.

<<En les societats desenvolupades, les persones obsessives són admirades per la seva disciplina, el respecte a l’autoritat i la seva il·limitada capacitat de treball. La majoria dels empresaris accepten de grat que aquest subjectes formin part del seu equip de treball, encara que no solen ocupar càrrecs directius gaire elevats. La raó és que la gent obsessiva, encara que mostri certs avantatges en l’execució de tasques concretes, tenen serioses dificultats per delegar, prendre decisions i establir prioritats, aspectes imprescindibles per a qualsevol executiu àgil i d’alt perfil. Per això, en les presidències i vicepresidències de les grans empreses és més habitual trobar-se amb l’arrogància del narcisista que amb la pulcritud del perfeccionista extrem.>>

Ho trobe terrible. No només pel contingut de la cita en si (ja sabut o, almenys, sospitat), sinó per la fredor amb que s’expressa (com qui diu: això n’hi ha i no es pot fer res); però, més encara, perquè està extret d’un llibre que no té res a veure amb Economia o Política: és un tractat sobre relacions de parella escrit per un psiquiatre (“Amors altament perillosos”, Walter Riso).

T’ho mires com t’ho mires, estem en mans de malalts i desequilibrats.

Per posar-se a tremolar!

Juliol


PER DOS PAMS

Que diferent seria el món només que tinguérem els braços dos pams més curts: no podríem masturbar-nos, ni torcar-nos el cul.

Mareja pensar quin univers de possibilitats insospitades, de solucions imaginatives, d’accions coordinades i altres etcèteres s’obriria davant nostre.

Un Home Nou en una Societat Nova.

A tindre en compte.


EL SILENCI DE DÉU

  • D’on veniu, Germà? Feu mala cara!

  • De parlar amb Déu.

  • I què vos ha dit?

  • Res! Ell sempre manté un obstinat i descoratjador silenci.


FILLS

Els fills ens donen tantes coses bones...

Entre d’altres, l’excusa perfecta per abandonar el fatigós compromís (sovint quasi obligació) de sortir “de marxa” un parell de nits a la setmana.


Agost


NI TRELLAT NI MESURA

La facilitat i/o accessibilitat sembla portar indefugiblement aparellada la banalització i l’ús excessiu, gratuït o fins i tot absurd.

Ja ens va succeir amb l’automòbil, l’electricitat i l’aigua corrents, la televisió, el turisme, els envasos no retornables, l’aire condicionat... Ara s’hi han afegit (que no substituït) internet, la telefonia mòbil i d’altres tecnologies diverses.

Més greu siga, tal volta, que passe el mateix amb els serveis públics i, fins i tot (una paradoxa pus), amb la cultura.

Valorar en cada cas pros i contres serà, tanmateix, qüestió més delicada.



Setembre


CEL

El Cel deu d’estar buit.


AMICS/ENEMICS

Els enfrontaments i discussions que esdevenen en ambients limitats (negocis familiars, pobles menuts...) o pitjor encara, resclosits (programes tipus Big Brother) resulten sovint , vistos de fora, incomprensibles i excessius (per freqüència i per intensitat).

Tal volta tinga alguna cosa a veure amb el fet que els humans necessitem definir-nos i amb que, per fer-ho, necessitem establir tant afinitats com oposicions. Llavors, com que les necessitem, acabem per trobar-les; o inventar-les, arribat el cas: perquè primer som nosaltres com a individus (socials, però individus) i després la realitat; racionalitat i lògica, no cal dir-ho, quedarien més arrere encara, en tercer o quart lloc.


POT O MATALÀS?

Pel que sembla, entre nosaltres s’estila (o almenys s’estilava, i qui sap si no està tornant) guardar els estalvis sota el matalàs.

En el món anglosaxó, per contra, són més partidaris del pot de galetes, camuflat entre d’altres, als prestatges de la cuina.

Tal volta darrere de cada opció hi ha raons ben fonamentades de caire històric i/o cultural, com tal volta seria interessant i il·lustratiu esbrinar-ho.

Queda dit.



Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype