REALLITAT/IRREALITAT

La contundència dels fets, de les imatges i les sensacions que experimentem durant un viatge (o d'altres circumstàncies anòmales o colpidores) fan que tot semble "irreal", una mena d'Univers paral·lel. Tanmateix, en veritat, no serà ben al contrari? No serà allò quotidià, suau i tebi el que hauríem de considerar irreal per fals, hipòcrita i convencional?

BURLA

La burla sempre naix de la supèrbia i, per tant, da la ignorància (quan no de l'estultícia).

Sempre resulta una experiència desagradable desenterrar un cadàver recent. Però creieu-me que ho és força més si, a sobre, es tracta del teu.

Supose que, dit així, pot sonar estrany. Deixeu-me, doncs, que us explique des del principi i veureu que no ho és tant –o això crec–.

*****

Mai no he tingut sort a la vida: de petit m’enduia els calbots de mon pare, les fuetades dels frares, i tots els colps de puny dels companys de classe; les quatre nóvies que vaig festejar en l’adolescència em van deixar al poc temps sense justificació ni un adéu; als estudis tampoc no vaig arribar gaire lluny; i, pel que fa al treball, vaig pegar més voltes que el món; finalment, quan ja semblava que havia assolit certa estabilitat econòmica i una mena de tranquil·litat emocional i anímica... va i se’m declara la malaltia.

Tota una festa, com veieu.

            Per això quan –després d’un fum de proves doloroses i desagradables– els metges em van dir que em quedaven uns pocs mesos, no vaig saber si alegrar-me o què.

            Jo no tenia família ni amics, així és que, mentre vaig estar ingressat, no vaig rebre més visites que les del personal sanitari de guàrdia. Bé, per ser justos, caldria afegir que els companys de feina van tindre la deferència d’enviar per missatger un ram amb mitja dotzena de clavells pansits i una targeta de part de tots que deia: “Sort”.

            Aleshores, just en acabat d’assabentar-me de la gran notícia, va aparèixer el Jordi amb la seua veu guspirejant i entusiasta i la seua emfàtica agitació de mans.

-         Paueeeet!

Em vaig quedar glaçat.

Tot i que, per diversos mitjans, havia anat rebent notícies dels seus progressos personals i professionals, feia segles que no me’l tirava a la cara. Tanmateix, el vaig trobar igual.

Una estranya barreja de por i nostàlgia em va provocar una lleu tremolor interna.

Sempre l’havia considerat un geni... i un trapatroles guillat, al mateix temps. I tampoc això semblava haver canviat.

El Jordi posseïa el talent de la persuasió i desplegava sempre un indestructible optimisme que se t’encomanava sense remei. Era capaç de pegar-li la volta a la circumstància més negra per fer-la semblar un bé de Déu. A tot li trobava el sentit positiu i te’l contagiava com un virus que senties créixer dins teu fins que brollava en forma d’una fe malaltissa i gairebé hipnòtica.

El coneixia des del col·legi, encara que havíem perdut el contacte al poc temps d’haver casat. Després, jo m’havia convertit en un trist oficinista, a més d’un fadrinot sense esperances. Ell, en canvi, era un cabró amb sort. Havia arribat a Cap del Departament de Neurocirurgia de l’Hospital Universitari. També impartia classes de postgrau, i dirigia diversos grups d’investigació i recerca, i no sé quantes coses més. I tot, malgrat el seu aspecte i maneres estrafolàries, a mig camí entre pallasso tipus Charlie River i galant de comèdia italiana. Però és que, a sobre, de la seua esposa no es podia demanar més: la Mari era una infermera competent i voluptuosa –a mi em recordava a una celebritat del porno–, que tenia cura d’ell, l’admirava, el servia amb devoció i l’ajudava en els seus estudis i experiments amb una fe cega. En la seua presència sabies del cert que et trobaves davant tota una dona, l’enveja de qualsevol marit –malgrat l’espurna de bogeria que li brillava al fons dels enormes ulls negres quan t’esguardava fixament–. Fet i fet, eren tal per a qual –i això no ho poden dir molts matrimonis–. De fora estant, tal volta et semblaven una parella de sonats però, quan els coneixies una miqueta millor, deixaves d’albergar dubtes al respecte. Com a exemple, un senzill detall; una fotesa, si voleu: tenien per mascota un enorme bacó de prop de 200 kilos, ben negre i pelut, que semblava més aviat un ós; arrossegava la seua immensa panxa lliurement per la casa sencera, tot lluint una cinta de color rosa al voltant del coll rematada amb un llacet al clatell i un picarol sota el pap; però el pitjor era que –no em demaneu la raó– li deien Wendy-Gladyss a aquell monstre gras i pudent, i això malgrat tractar-se –estic gairebé segur– d’un bon tros de mascle. Tanmateix, a pesar dels comportaments extravagants i per damunt d’enveges i maledicències, el Jordi i la Mari havien esdevingut pilars de la comunitat, a més d’una parella feliç: en definitiva, uns triomfadors.

            Però tornem a l’hospital.

Després de la seua sonora entrada, el Jordi havia començat a fer-me abraçades i petons del tot impropis. Semblava que realment tinguérem quelcom important a celebrar. Per a algú de pas devia representar la impressió que allò era la planta de nounats en comptes de la cambra d’un moribund imminent.

            Quan es va cansar de fer escarafalls, va mirar al nostre voltant amb un gest un xic teatral i es va atansar una cadira a la vora del llit. Aleshores, afectant un posat d’espia de cinema de sèrie B, va xiuxiuejar:

-         Ja m’he assabentat d’això teu.

-         Sí. Què hi farem...

-         Com que què hi farem? Per a què et penses que ha vingut el teu amic Jordi?

Llavors vaig fer-me jo aquella mateixa pregunta: “A què collons havia vingut?”. I, d’altra banda: “Per què no havia entrat a escena abans, tenint en compte que treballava en aquell mateix hospital i que ja feia un mes llarg que jo hi era?”.

No vaig dir res, però. Tampoc hagués servit de gran cosa. Com tantes altres vegades, la seua interrogació havia estat virtual, fictícia; un exercici d’estil, pura retòrica, tan sols una excusa per encetar el discurs que duia preparat.

-         Jo et diré el que farem...

Per un moment vaig témer que anara a posar-se a organitzar-me els funerals, o a demanar-me diners per finançar algun dels seus desficacis investigadors –àdhuc em semblava estar sentint-lo: “Total, a tu ja no t’han de fer servei”–.

-         ...Com ja sabràs, jo sempre t’he considerat un ésser intel·ligent i eixerit, una ment racional i lúcida (gairebé científica), a més d’un ciutadà modern i ben informat; per això, no caldrà que t’explique que, veritablement, el sentit d’individualitat rau en el convenciment de ser un individu. L’home és la seua consciència, per dir-ho en poques paraules. I la consciència viu al cervell, única i exclusivament...

El sentia argumentar per sota les imatges del record. Perquè jo ja surava en el passat, en els vells i suposadament feliços dies de l’escola; els dies de la innocència i el descobriment; aquells dies en que el Jordi m’havia convençut per a fer de gall en un dels seus primers experiments. Durant una setmana em va tindre observant el posat, moviments i sorolls que feia el mascle dominant al galliner del seu oncle per millor poder imitar-lo després. També em va fer arreplegar totes les plomes que trobara pel terra per a confegir la disfressa. A la setmana següent em va encasquetar un barret roig de llana per tal de simular la cresta, una mena de con de cartolina lligat amb una goma a mode de bec i una vella granota de treball amb les plomes que havia recollit enganxades ací i allà. Llavors va dir: “Perfecte. Ara, entra i galleja”. La seua teoria era –això m’havia explicat– que les gallines, en veure un mascle més gran i poderós, se n’anirien darrere, sense importar que l’aspecte fos un tant desairós o estrany per a la seua espècie; i pretenia demostrar-ho amb aquell “senzill” experiment. Jo, entre que em deixava arrossegar amb facilitat i que allò de ser com el paixà dins l’harem –mes que fóra de manera fugissera i espúria– em feia vindre unes cosquerelles agradívoles i desconegudes, vaig cedir sense lluita. Al cap de mig minut d’haver entrat al corral ja estava a fora amb el cor a punt d’esclatar-me i el cap ple de puntets sangonosos pels furibunds colps de bec de l’autèntic titular de la cleda. “Genial. Ha anat exactament com havia previst!” va exclamar el Jordi amb la flama del triomf en les nines. Quan li vaig preguntar per l’actitud de les meues gallines em va respondre que no era això el que li interessava, sinó la valenta reacció del gall, que no havia mostrat ni una engruna de por o indecisió a l’hora de defensar el seu seguici de femelles front a l’intrús (que era jo), per més que el quadruplicara en alçada. <<Per què m’havia mentit?>>, li vaig demanar; i em va respondre que <<si m’arriba a dir la veritat no hagués volgut fer el paper o l’hagués fet sense la naturalitat i la confiança requerides; que aquella mena de trucs es feien servir sovint en investigació científica; etc, etc>>. Em vaig sentir estafat per partida doble. Va ser el meu primer fracàs amb el sexe oposat i –crec– el primer parany del Jordi. Però no pas l’últim. De fet, al mes següent ja havia aconseguit enredar-me per romandre deu dies a dieta de cuques i bestioles: segons ell, els insectes es convertirien en el futur en el rebost d’un món superpoblat; l’experiència havia de demostrar que l’aportació alimentària d’aquella mena d’animalons era suficient per a la supervivència d’un ésser humà “normal i corrent” (i, de nou, eixe era jo). Quan li vaig preguntar per què no se l’aplicava ell em va eixir amb una explicació sobre la necessitat de mantindre una mostra de control, per contrastar els resultats. “No ho dic jo: és el mètode científic, estimat Pauet; no s’hi pot fer res”, va sentenciar tot pompós i solemne. Fava de mi, no se’m va acudir de replicar-li que d’acord, però intercanviant els papers. Vaig sobreviure, és clar, però no em vaig lliurar de perdre 5 kilos a causa de la frugalitat i l’escassesa d’aquell règim, unida a les boçades irreprimibles dels primers dies. Mentrestant, ma mare se’n feia creus i no entenia res de res.

Quan vaig retornar dels meus pensaments, ell encara estava fent volantins dialèctics: sense mostrar clarament les cartes, per dir-ho així.

-         Però, en definitiva, què és el que vols fer? –vaig demanar-li.

-         Doncs salvar-te el cervell, és clar.

-         I com?

-         Extirpant-te’l.

-         Ni que fos un tumor, tu.

-         No, no. És just al contrari: en el teu cas, el tumor, el mal, seria la resta del cos.

-         I ,llavors, què? El ficaràs dins un potet en un prestatge? –vaig fer ús del sarcasme per tal d’aparençar domini, aplom i distància.

Però ell no va mostrar ni un bri de desconcert o torbament. Amb la mateixa espenta que abans (si no més) va replicar:

-         Que va! Li buscarem un altre cos, un hoste –i, en dient-ho, els ulls li refulgien.

-         Vols dir?

-         Sé que sona a ciència ficció, però crec haver descobert un nou immunosupressor al qual li tinc molta fe, i he desenvolupat una tècnica revolucionària en l’extracció i trasplantament d’òrgans.

-         Fotre! El doctor Frankenstein –Jo seguia enrocat en la ironia displicent com a únic recurs defensiu.

-         No vas desencaminat. Amb una... dues petites diferències.

-         Quines?, si no és indiscreció –encara estrafent veu de descreença.

-         Fàcil: la primera, que no estaràs confegit de pedaços; i la segona, que no caldrà reviure’t, perquè no moriràs del tot.

-         Vaja! És un consol.

-         Vull dir que el teu cervell, que és tant com dir tu (crec que ja ho he demostrat prou, això) no arribarà a estar mort: passarà del teu cos al de l’hoste sense deixar de funcionar; quan despertes tindràs la sensació d’haver dormit, senzillament.

-         L’hoste, dormir... Sona tan cotonós, tan amable, tan familiar... Sembla que siguem uns innocents nens demanant a la tieta que ens guarde la pilota fins que tornem de fer una passejada pel bosc.

Havia usat un to d’educada però evident burla. Mes ell:

-         No ben bé –va dir amb una suavitat exasperant.

No semblava copsar el sentit invers de les meues paraules, o passar-se’l per l’entrecuix: em responia com a un beneitó, amb una condescendència irritant. Em vaig encendre:

-         Ja sé que no ben bé! Que em prens per imbècil?! Si claves el meu cervell en el cap d’algú altre, hauràs d’extraure’n el seu, o és que coneixes ningú que vaja pel món amb la closca buida?

-         És clar que no, si deixem de banda els acudits fàcils –I encara es rifava, el molt bandarra.

-         “És clar que no”? I ja està? Per traure-li la massa encefàlica a algú l’hauràs de matar primer, supose.

-         Bé... sí.

-         Que estàs boig? De “bé”, res!

-         Vull dir que sí que haurà d’estar mort, no que l’haja de matar personalment.

-         I qui, si no: la Mari, jo, un assassí a sou? A quin infeliç has enredat, ara?

-         No sigues melodramàtic, Pauet. La gent mor a cabassos, tots els dies. Tinc accés a molts cadàvers al llarg de l’any. Triarem un que estiga bé i, quan el tinguem, farem l’operació. Quedaràs millor que estaves, ja veuràs.

-         Què opinen en l’hospital, de tot açò?

Va obrir els ulls com una òliba (per fi, una reacció!), però no sabria dir si d’astorament o de simple estranyesa.

-         En l’hospital? I per què haurien d’opinar?

-         Que on penses fer-ho?

-         A casa nostra, of course. Hi tinc de tot. I la Mari estaria per tu...

Maleït bruixot! Sabia com estovar-me. Va prosseguir:

-         ...Mitjans i llibertat absoluta, què més ens cal? D’altra banda, aquesta claveguera està farcida d’ignorants, i d’envejosos. No t’imagines en què ha esdevingut el món mèdic: un rusc d’hipòcrites i fariseus. I la cúria acadèmica encara és pitjor, plena de ments estretes i podrida de rancúnies i mesquineses.

-         Llavors, serà tot il·legal i clandestí, per dir-ho suaument?

Va estufar la veu:

-         Com cada gran pas en la Història de la Humanitat...

I així –poc dalt o baix– vam estar-nos durant hores.

No cal que us diga que, al final, em va convèncer. Quan te n’adones que estàs a un pam del traspàs li vens l’ànima al Diable, te’n vas amb el primer que t’ofereix una espurna d’esperança, per més esbojarrada que semble (ja ho veureu quan us arribe l’hora).

            Em van instal·lar a sa casa. Així em podien millor controlar: em feien proves, observaven l’evolució del mal, em tenien a règim i em subministraven medicació, tot preparant-me per a quan arribés el dia en què el Jordi considerara que la cosa estava enllestida i madura.

            La Mari va deixar el treball per dedicar-se a mi. Em tractava talment fos un rei. Com de dolça i maternal podia arribar a ser! Inopinadament, crec que aquells es van convertir en els mesos més feliços de la meua absurda vida.

Però va transcórrer el temps i –com estava previst– vaig anar empitjorant. Cada dia era més inhàbil, més dependent. Al final, em passava tot el jorn al llit: jo sense forces per moure ni les parpelles i la Mari torcant-me el cul o empapussant-me les sopetes.

            I eixe és l’últim record que tinc.

*****

Ara, ací estem: jo escoltant-me’l en silenci i ell garlant sense aturall ni mesura, amb eixe to vellutat que tan bé conec, el que fa servir sempre que vol ensarronar algú.

Es coneix que m’ha llegit el retret en la mirada, perquè jo no he dit ni un gruny. A més, resulta evident que deu sentir-se un xic culpable: si no, a quin sant tanta xerrameca i tanta excusa.

Devem de fer una fila ben curiosa per a un observador aliè, ignorant dels extrems que li donen sentit a aquesta situació atípica.

Ell parla i parla:

<<Que si perdona, Pau, però la culpa de tot plegat no és en realitat meua. Que si a qui se li acut fer fallida per sorpresa, quan no estàvem preparats encara, Pau. Que si també és mala sort, Pau, que m’enxamparen furtant el cadàver. Que si potser, al capdavall, haja estat millor així, Pauet, puix que el mort estava fet una autèntica tifa –un tio lleig, un drogoaddicte escardalenc i destruït que ves a saber quins òrgans no tindria afectats–.>>

I continua parlant:

<<Que per a ell i la Mari també ha suposat un greu sacrifici –però la ciència no avançaria si no fos per l’espenta d’esperits generosos (com els nostres) disposats a mamprendre actes heroics (com aquest)–. Que ara toca tindre paciència; que açò és cosa provisional i passatgera; una solució fruit de la urgència i –malgrat puga sonar immodest– una idea brillant. Que ja trobarà un cos definitiu tot i que ara ho tindrà més agre puix que l’han apartat de tots els seus càrrecs i llocs de treball, i l’estan investigant, i potser el vigilen –puix que li tenien ganes de feia temps, aquella colla de terrossos menjats per l’enveja que encara gosen dir-se companys–... I bla-bla-bla.>>

De sobte, comence a sentir-me enfitat per tant de romanç i presa de justa indignació.

Per un instant, dubte si pegar-li un mos a la cuixa o amollar una caguerada pudenta enmig la resplendent catifa persa del saló, per deixar-li clar el que pense dels seus procediments i les seues explicacions i descàrrecs. Finalment, però, opte per girar cua –amb un deix de menyspreu en el gest– i marxar a prendre l’aire al porxo: em sembla una opció més digna, i més civilitzada també; d’altra banda, s’acosta l’hora de sopar i l’ambient de dins comença a fer-se irrespirable; de la cuina surt un tuf inconfusible de cervell de porc arrebossat, sofregit amb cebeta i pebrot; és curiós: abans m’agradava d’allò més i ara la simple olor em fa vindre ois i calrades.

Ja a fora, m’adrece al gronxador i m’escarxofe a un costat.

La nit és formosa; la lluna, esplèndida. No puc negar que estic millor que fa uns dies –prostrat al llit, esdevingut un inútil, gairebé un vegetal–. Fins i tot, la Mari em fa petons i abraçades, ara. Malgrat çò, un tel de neguit no m’abandona el cor ni em permet d’esbandir completament l’ànima.

I, per si no en fos prou, l’incident d’aquest matí, quan m’he trobat –mentre fossava alegrement pel tou terra del jardí– el meu propi cos mig colgat de mala manera.

Quina circumstància tan incòmoda i grotesca! –a més d’innecessària–. A qui se li acut soterrar un cadàver al peu de la bardissa de llessamins de nit tenint animals solts per la casa?

Com us he dit al principi: un geni... i un trapatroles guillat.

Supose que podria adaptar-me a aquesta vida –això sí, provisionalment– a condició que almenys em llevaren aquest coi de picarol que no para de sonar amb el seu clin-clin constant i empipador.

Per altra banda –ara que hi pense– tampoc no seria estrany que açò s’allargara més del compte i, llavors, aquest dos serien capaços d’acabar dient-me Wendy-Gladyss.

Oh, no, Déu meu: això sí que seria espantós!!!

FI
Santiago Diaz i Cano 

          El Manel feia cua amb la paciència que l'ocasió requeria. La gent pujava a l'autobús amb certa lentitud provocada per la circumstància que el conductor fos també l'encarregat d'exigir l'import i expendre els tiquets. Alguns enyoraven íntimament els temps en què hi havia un cobrador, el qual es movia per entre els passatgers mentre l'autobús anava en marxa, tot fent equilibris impossibles alhora que repartia bitllets, tornava el canvi o cantava les parades. D'altres, més joves, no podien ni sospitar que allò hagués existit; de segur que, si els ho hagueren explicat, majorment haurien cregut que es volien rifar d'ells.

          No obstant disposar d'un ciclomotor en bon estat, el Manel preferia prendre aquell       -com solien dir-li en el poble- bus de la mar; si més no en les hores punta, quan la densitat de passatgers era màxima. A l'estiu, l'aglomeració podia arribar a límits increïbles:

• - Sardines en conserva! -era l'estúpida broma més repetida en semblants ocasions.

          El Manel vivia a pocs metres de l'estació que l'empresa de transports de viatgers tenia quasi als afores, en l'extrem occidental de la ciutat; era la parada zero. Des d'allà, tot travessant la vila, partia cada autocar, sempre en direcció est, cap a Llevant; com a l'encalç del Mediterrani. Tanmateix ell, fent menyspreu d'aquesta proximitat, es prenia la molèstia de caminar fins al centre, unes illes de cases més enllà. Així era millor.

          De vegades arribava tan bon punt l'autobús havia marxat per trobar-se la parada deserta. No tenia importància. Lentament, nous clients s'anaven amuntegant davall el rafal a l'espera del següent transport. En arribar el vehicle, la gent, sens dubte inquieta davant la perspectiva de no aconseguir lloc per seure, començava a moure's cap a la porta d'accés amb un ordre fràgil, tens, mantenint una renglera sinuosa que per moments es deformava, engreixant com una serp que hagués devorat una presa massa gran. El Manel, alhora que, amb actitud gairebé científica, els observava, cedia el pas a tothom: el seu propòsit era diferent, secret, personal. Quan per fi, quedant només ell, feia la seua entrada a través del revoltim de persones i farcells, era ja com un anunci, com una penetració virginal: nova i dolorosa. Aquell avanç esforçat per entre cossos suats, mig nus, premuts com ramat d'estable, li produïa un plaer premonitori, la presumpció de fregaments més íntims, la intuïció de combats cos a cos.

          Algun que altre bonegó s'havia endut, però només al principi. Ben aviat va aprendre a seleccionar les víctimes, a fer tempteig amb subtilesa irreprotxable, a reconèixer els gestos, a interpretar les respostes; i a esmunyir-se discretament, arribat el cas.

          Sovint, quan muntava en el bus, ja tenia l'objectiu fixat. Durant l'espera no havia perdut el temps, atent a cada detall: la roba, el maquillatge i abillaments, la forma de moure's, de mirar ... tot contribuïa a formar judici. I la veritat era que la pràctica i certa natural intuïció havien fet d'ell un mestre: quan sentenciava, rarament incorria en error.

          Una vegada a bord, lliscava com una anguila per entre els altres viatgers:

• - Disculpen ... Gràcies ... Permet? ...

          I així, correcte, sinuós, gairebé amb sigil depredador, s'aproximava a la dama escollida.

          Les mans mai intervenien; només el fregament de malucs, cuixes, natges i pelvis, en combinacions diverses. Ben sovint es compassaven, almenys al principi, als sotracs de l'autocar, als bots de les suspensions. Els rostres també eren tabú: les boques no gosaven buscar-se, els esguards no es podien trobar.

          L'experiència li havia ensenyat quelcom que mai se li hauria acudit i que, tanmateix, després de descobert, es mostrava com la cosa més lògica del món: del primer frec depenia quasi sempre la resposta de l'altra part; aquell primer contacte era, per tant, el més delicat.

Havia après a distingir força bé entre un gest de sorpresa indignada i un altre de sorpresa sense més.

          Casos havia tingut de tots els colors, i de totes les edats. En veritat, ell no pecava de llepafils ni tenia un tipus de físic predilecte, menys encara excloent. I, si el tenia, devia amagar-se en els estrats més profunds i inabastables de la consciència. Perquè tant li feia rossa que morena, plana que mamelluda, alta que baixeta o blanca que bruna. Per suposat que alguna cosa li havia de trobar a la víctima per a decidir empaitar-la -alguna cosa a banda de considerar-la factible, és clar-. Però no hagués sabut dir de quina cosa es tractava ni si es tractava sempre de la mateixa cosa. No ho hagués sabut dir si li hagueren preguntat, que no era el cas; o si s'haguera preguntat ell mateix, que tampoc. Li agradaven o no li agradaven, i prou. Quan una noia li feia saltar l'espurna del desig, no es parava a analitzar-li la bellesa ni a rumiar les raons per les que l'havia triada. A partir d'eixe moment se centrava en avaluar la seua disponibilitat i, si era el cas, el pla d'acció, l'estratègia.

          Hi havia que de seguida prenien part activa, desmesurada, augmentant la intensitat de la fregadissa o la seua freqüència. Açò solia irritar-lo; es retreia i, fins i tot, eixia fugint: per a allò no calia ficar-se en el bus; a més, les d'aquesta mena usaven de ser poc destres i menys encara donades a l'art de la dissimulació, i l'última cosa que volia ell era muntar escàndol, armar un canyaret, que solen dir. Tampoc és que li preocupés escandalitzar, en abstracte, però temia que el denunciaren i li prohibiren agafar mai més aquella Sodoma amb rodes (ja s'havia donat un cas, i això que van resultar nuvis).

          Tampoc faltaven les que feien gala d'un tal apàtic abandó que el Manel no sabia escatir ben bé si no l'havien sentit, si es tractava d'una espècie de renúncia submisa davant d'un esperit més fort, o si senzillament els era tot igual. Aquests casos l'excitaven en gran mesura mentre persistia el dubte. No obstant això, si arribava a cerciorar-se de quin era el supòsit correcte, perdia l'interès quasi per complet.

          Fos com fos, la seua proesa màxima, la que fins llavors jutjava l'èxit més audaç i redó de la seua carrera havia tingut lloc a finals de l'estiu anterior, en un dia inusualment fred. Una parella romania dempeus agafada de la mà, subjectant-se amb l'altra en les corretges que, a tal fi, penjaven del sostre. Es feien besos contínuament; uns petons llargs i humits. La cabellera negra i llisa de la xicota ocupava la seua esquena de dalt a baix. A partir d'allí, uns cenyits pantalons de color rosa dibuixaven un cul gran, prominent i túrgid. Un cul perfectament dividit en dues meitats rotundes, simètriques, renaixentistes, entre les quals -sens dubte- es perdia la prima tireta del tanga. El Manel, mentrestant, mirava cap al sostre, com qui no hi és. No obstant, podia veure tot allò amb els ulls del furor sexual inflamat, ho notava en el seu ventre adherit a la carn aliena, ho llegia amb el tacte com els dits d'un cec lligen braille. Cada cop que els joves s'embrancaven en un nou i entortolligat bes, ell sentia com les natges fermes -que no dures- de la noia li premien el membre com un guant de boxa o una mà sense dits, besaven el seu sexe talment foren els llavis d'un elefant ensinistrat o d'un hipopòtam sense dents. Estava convençut que aquesta vegada aconseguiria el clímax; i així haguera anat de no ser perquè la parella va fer arribada al seu destí i es va abaixar quan al pobre fornicador clandestí li faltava a penes una espenta. El caràcter brusc i sobtat de la retirada a punt va estar de provocar que el Manel s'abaixara també -arrossegat com una tartana- de tan fortament encaixat com estava entre les anques d'aquella haca de concurs de tir de cavalls.

          Una altra que també el va dur ben a prop de la culminació va esdevenir un mes de juny, amb l'autobús no especialment ple. Es va acostar a una noia de posat tímid i mirada trista que tenia uns increïbles cabells rojos de rínxols grossos i embullats, i una pell blanca i pigada. Estava asseguda, de manera que el penis del Manel quedava a l'altura del seu rostre. Com que la densitat de públic no era excessiva, va haver de forçar una mica la postura o, per millor dir, la situació. La seua titola, per sota el teixit prim del pantaló de lli, colpejava intermitentment contra la galta de la xicota, que emetia un lleuger sospir amb cada topetó. El Manel es va demanar si seria de plaer, de vergonya, o de simple por. El seu estat d'excitació anava en augment fins que, una vegada més, va voler la mala fortuna que se'l deixaren a mitges, per no dir a tres quarts. La noia es va alçar quan sa mare, d'un altre seient estant, va cridar-la per fer peu a terra. Tanmateix, al Manel li va semblar que havia ronsejat un poc abans d'obeir la veu que la reclamava, com si li fes pena d'abandonar-lo en aquell moment crucial o en aquell estat de trànsit; allò li va provocar un cert sentiment de tendresa que, com li passava sovint, va desunflar-li el desig. Potser també va ajudar que, immediatament -com si fos aire ocupant el buit que deixa l'aire-, un home barbut i desendreçat va prendre possessió del seient encara tebi.

          Malgrat tot, aquell nou dia havia de deixar una més profunda empremta en la memòria sexual del llibertí de seminari, del lladregot de carícies.

          Tenia enfilada a una rossa un tant madura. Duia una túnica vaporosa que deixava albirar els seus mugrons grossos i les immaculades bragues blanques. L'havia estat vigilant uns minuts en l'andana d'espera i havia decidit que era un mos assequible i al seu gust. La dona s'havia col·locat al fons de l'autobús, apegada als vidres, mirant el paisatge que el vehicle deixava fugir en el seu avanç. El Manel es va agafar a una barra vertical que hi havia darrere de la dona i va prendre plaça allà, esquena contra esquena. No la veia, però no importava: va aclucar els ulls per visualitzar-la com abans, en la vorera, quan un colp de brisa li havia donat volada al vestit i un raig de sol havia esculpit la seua figura per davall la vesta semitransparent, deixant entreveure la seua nuesa. Percebia el fregament de les natges d'ella amb les seues i el contacte aspre, quasi elèctric, de les vèrtebres i costelles xocant entre si a cada maniobra del bus, a cada irregularitat del camí. De sobte, va sentir des de darrere una mà hàbil escolant-se dins de la seua bragueta fins a tocar-li la pell tibant, botinflada, la carn farcida de desig i d'esperança. Li vingué un esglai. Allò era totalment nou. Mes no gosà de tombar el cap. Va pensar per un instant d'allunyar-se, de perdre's entre l'esbart de cossos talment foren arenes movedisses, com havia fet altres vegades per molt menys. Però l'arpa vigorosa el tenia ja ben agafat, abastava tot el seu sexe i es movia amb habilitat desconeguda. Va optar per deixar-se endur, fer intercanvi de papers, provar.

• - Pell amb pell -es va dir. Allò no li havia succeït mai. La roba mitjançava sempre, protectora i còmplice.

          Van transcórrer alguns minuts i el Manel començava a desitjar que el trajecte durara eternament. Amb els ulls ja tancats del tot, intuïa torrents arrasadors; feu record de les imatges del telenotícies de la nit anterior: pluges abundants havien provocat avingudes d'aigües marrons, despietades, violentes en el seu discórrer; fangs poderosos arramblaven amb cases, persones i automòbils ... Es va veure a si mateix portat per aquells rius desvergonyits, exagerats, furiosos. Era un nàufrag indefens, una fulla insignificant arrossegada pel corrent al seu caprici. Llavors l'autobús va iniciar una lenta reducció de velocitat, com cada volta que s'aproximava a una parada. Els cabals desbocats baixaren del seu cervell al seu abdomen i el Manel va amollar tones i tones del líquid de la vida. Serrà les dents per a ofegar un alarit de gaudi; va xisclar cap a dins; podríem dir que feu implosió. Ningú no semblava haver-se adonat. Per sort, el grinyol de la frenada havia contribuït accidentalment a encobrir-lo.

          En aquell instant va entreobrir els ulls i va arribar a temps de veure la dona descendint els escalons i perdent-se pel carrer. Una suor freda li va eriçar pèls, cabells i borrissol. Com era allò possible si encara podia sentir el tacte de la mà, lliscant ara cap a fora dels seus pantalons? S'espolsà el torbament d'un colp. Va girar -ara sí- el coll a la recerca de l'altre extrem d'aquella extremitat, d'un cos a què adjudicar la mà. I es va trobar amb un somriure encisador, amb un rostre elegant, amb uns ulls de caramel; amb un cos bronzejat, musculós, perfecte. Aquell xicot, exemple i model de galana formosor, se'l mirava fit a fit amb una barreja de lascívia i divertida complicitat.

          El seu cor va fer una tombarella; ell, un bot cap a la porta; i va aconseguir franquejar-la abans no es tancara, amb aquella ventositat un xic còmica dels vells sistemes hidràulics.

          Ja en la vorera, va notar que l'autobús s'allunyava. No ho va veure, perquè mantenia el tronc humiliat, les mans recolzades en els genolls, la mirada fixa en el terra. En la seua ment, durant un segon interminable, va repassar els esdeveniments de l'última mitja hora, una vegada i una altra. Tractava de separar els fets de les impressions, allò viscut d'allò imaginat, les percepcions sensibles de les construccions mentals; com si analitzara una peça musical o intentés reconstruir la partitura d'un poema simfònic: separant l'harmonia de les línies melòdiques, i aquestes entre si; per cordes, per timbres, per altures ...

          Es trobava malament. La seua prostració no era fingida. Una idea enverinada va envair la seua consciència: com no s'havia adonat que aquella mà, gran, poderosa, estava de l'inrevés?; o potser sí ho havia fet? Una nàusea li va vindre a la gola; estigué a un bri de vomitar. Decididament, els fluids viatjaven pel seu cos amb insolent independència.

No s'atrevia a alçar el cap, ni la mirada. En aquell moment tenia la sincera convicció que tothom al seu voltant coneixia els fets, es reia pel seu ridícul, fotia burla de la seua sort.

          Va quedar-se allà quiet -com si formés part del mobiliari urbà- en espera que la vergonya amainara.

          Les imatges i pensaments volaven pel seu cervell com míssils frenètics. Processava a tal velocitat que era com si el temps s'estirara; com si en l'exterior la vida transcorregués amb alentiment. Va reviure les sensacions visuals, les tàctils, els sons. Tot eren flaixos, estampes més o menys nítides que se succeïen igual que les ràfegues d'una metralladora esvalotada. D'entre l'embalum febril de la seua ment va atrapar una idea ridícula, absurda, interessada:

• - I si ha sigut una espècie de somni? I si ho he imaginat tot?

          En aquell instant, el Gregal llançà una ratxa que es va escolar per la seua bragueta encara descordada i un poc entreoberta per la postura. Aquella frescor el féu revindre a la realitat de la seua ignomínia. Va notar la taca en els seus calçotets com si la tinguera en l'ànima. La va sentir humida, apegalosa, acusadora.

          El Manel seguia al bell mig de la vorera, mirant el paviment, vinclat de cos i d'ànima. Estava confús i perplex com no ho havia estat mai. No sabia què pensar; ni què sentir.

Voldria haver tingut ocasió d'explicar-se; de cridar al món a tota veu, mentre movia el cap i, potser també, un dit índex per reforçar el sentit de les paraules:

• - No m'ha agradat. No m'ha agradat.

          Però tan sols encertava a exclamar per a si, com entre dents, tot tesant el rostre amb una ganyota dolorosa:

• - Merda! ... Merda!! ... Merda!!!

                                                                                                                                  FI

DIUMENGE, 24 (vesprada)

          Dona Esperança Benlloch va veure entrar el seu fill Jaume, tot sol, per la portella de l'horta, en la part posterior de la casa. Immediatament va sentir com una sotragada interior i una inquietud inexplicables. La va posseir una sensació estranya: era com si aquella escena l'hagués vista mil vegades, com si tota la vida haguera estat esperant-la sense atrevir-se a reconèixer-ho, com si ho hagués sabut des de sempre.

          Es va adreçar cap a ell:

• - Jaume, fill, on és el teu germà?

          No va obtindre resposta. Va repetir la pregunta, col·locada ja quasi davant d'ell.

• - Jaume, per l'amor de Déu, dis-me alguna cosa!

          Però el Jaume continuava avançant d'esme cap a l'edifici. No sembalva sentir sa mare. Pareixia, àdhuc, que tampoc no la veia. La seua mirada anava més enllà d'ella, més enllà de tot. Hom hagués dit que meditava, encara que també es podria haver inferit d'aquella actitud absent que per la seua ment no circulava cap engruna de pensament o idea.

          Es va interposar en el seu camí. El va detindre. Va aferrar els seus muscles amb totes dues mans i el va sacsejar molt suaument. Tractava de trobar la seua mirada, de penetrar en les seues tenebres. 
 

          El Jaume no es va resistir, físicament. Va aturar el pas en sentir la força. Va posar les pupil·les sobre sa mare. Seguia inexpressiu, estrany.

          Llavors va veure les taques de sang en la samarreta del xicot. Va sentir un arpada en les entranyes, la coentor de la carn esgarrinxada. Un rugit de fera perseguida, assetjada, ferida, va bramar al seu interior. En aquell moment era una lleona a qui invisibles caçadors hagueren arrabassat una cria i aguaitaren per a robar-li la resta de la ventrada. Estava disposada a morir matant, a donar la seua vida per les dels cadells que li quedaven, a exhalar fins a l'últim alè per a salvar tant com pogués de la seua progènie...

Benvolguts amics:

Teniu al davant un Bloc-escopidera. Hi trobareu des de compactes i humils gargalls a expansives i pretensioses boçades, des de lleugers i delicats sospirs a feixucs i aspres esbufecs (inevitables destil·lacions -tots i totes- del cos i de l'ànima).
He pensat seria bo de repartir tanta escatologia física i espiritual entre diverses seccions on poder triar. Així que, a continuació, us faig una breu descripció de cadascuna de les categories perquè millor pugueu -si us ve de gust- elaborar i gaudir el vostre propi "menú a la carta".

+ FENT AMICS: Comentaris socio-polítics (des de la més pregona ignorància, però sense ànim de no ofendre).
+ RELATS: Doncs això.
+ DES DEL WC: Filosofia del comú (tant laxant com astringent).
+ MICRO-COSMOS: Literatura petita.
+ DIXIONARI BALENSIÁ: Barbarismes, barbaritats... i d'altres atemptats.
+ FRAGMENTARI: Imatges, paisatges i personatges; trossets de realitat... i de ficció.
+ CONVERSES D'ACÍ I D'ALLÀ: Ja s'explica, més o menys.

Tot el material és obra (i, per tant, responsabilitat) d'un servidor.

Si decidiu passar de llarg...
Bona ruta i bona sort!

Mes si opteu per quedar-vos...
Mengeu a esplai i bon profit!!

----------santiago diaz i cano

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Administració
• Servei de blocs

• MÉS NOVES CRÍTIQUES (desembre 2011)
• NOVES CRÍTIQUES (juny 2011)
• Pesentació MEMORIES D'UN PORC a Girona (maig 2011)
• CRÍTIQUES a MEMÒRIES D'UN PORC
• LLIBRERIES
• PRESENTACIÓ MEMÒRIES D'UN PORC (Gandia, 22 desembre 2010)
• PUBLICACIÓ NOVEL·LA: MEMÒRIES D'UN PORC
• MEMÒRIES D'UN PORC (fragment)
• CONTRA EL MÓN (abril 2010)
• GUERRA (abril 2010)

• NOTICIES [9]
• RELATS [26]
• FENT AMICS (històric) [16]
• DES DEL WC [107]
• FENT AMICS (actual) [12]
• DIXIONARI BALENSIÁ [4]
• MICRO-COSMOS [6]
• FRAGMENTARI [2]
• CONVERSES D'ACÍ I D'ALLÀ [7]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Hostatjat amb 4Clics.cat