L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

PUBLICACIÓ NOVEL·LA: MEMÒRIES D'UN PORC

xacobo | 03 novembre, 2010 11:06

 
PRESENTACIÓ-PUBLICACIÓ DE LA NOVEL·LA "MEMÒRIES D'UN PORC"

           Hola, amics/amigues/enemics/enemigues:


           Com alguns ja sabeu, dijous 18 de novembre a les 6 de la vesprada serà la presentació de la (meua) novel·la MEMÒRIES D'UN PORC (guanyadora del Premi Valldaura-Memorial Pere Calders 2010) al Museu de Cerdanyola (Barcelona). Edita la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona).

          A partir d'eixe dia estarà a la venda a les principals llibreries de València i Barcelona. També és possible trobar-la en gandia, a FERRER i tal volta AMBRA, GAVINA i MAS


          Si algú vol fer un tast abans d'arriscar-se amb l'obra completa, pot trobar un fragment del primer capítol ací mateix, al Bloc. D'altra banda, qui no puga o no vulga gastar-se els dinerets, que sàpiga que quasi segur la podrà trobar també a la Biblioteca Municipal de Gandia (i potser en alguna més)

          No cal dir que us agrairé moltíssim que doneu difusió a aquesta "notícia" de la manera que us semble més adient (és la publicitat del pobre, què hi farem!)


Salut

santiago diaz i cano

NOTICIES | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

MEMÒRIES D'UN PORC (fragment)

xacobo | 29 abril, 2010 15:17

MEMÒRIES D'UN PORC
Novel·la guanyadora del
"Premi Valldaura-Memorial Pere Calders"
(Cerdanyola del Vallès, abril de 2010)

Publicada en novembre de 2010, edicions de la UAB

La mare

               La mare em va parir quan ja era gran i va morir quan encara era jove, la pobra. Va ser el dia que jo feia els divuit. En realitat va traspassar durant la nit, però d'això em vaig assabentar més tard, pel doctor, tot i que ho podia haver deduït qualsevol; a veure, si no: gitada al llit, amb la camisola de dormir posada i tapada fins al coll; treieu comptes. També em va dir, el metge, que no havia patit. Què en sabria ell, del patiment de la mare? És que havia tornat de l'altra banda, la infeliç, per contar-li-ho personalment? És que era amic de Sant Pere i xerraven d'aquestes coses? Si no haguera estat tan estabornit per tot plegat, potser l'hagués engegat a la merda, a aquell imbècil de Sherlock Holmes-Doctor Watson d’oferta “dos per un”.
              Aquell matí m'havia alçat com un dia més. De fet, no m’en recordava, que era el meu aniversari. A casa no celebràvem festes d’aquesta mena. Ara que hi pense, trobe que no celebràvem cap mena de festes, la mare i jo.
              Va ser en tornar de classes que vaig notar quelcom d'estrany. El dinar no estava fet, la rentadora no funcionava amb el seu cony de brunzit monòton, els finestrons estaven tancats. La casa era tota foscor i silenci.
              -     Mare?
              Res.
              -     Mare?!
              Jo anava obrint portes, per fer alguna cosa. No és que esperara trobar-me-la allà, tota inactiva i callada. De fet, mai ho estava, d’inactiva i callada, per bé que últimament ja no era el mateix. Sempre m’havia semblat –menuda ella– com un esquirol bellugadís; movent-se amunt i avall sense aturall possible, parant o desparant, plegant o desplegant, ficant o traient; amb tot de sorollets inherents a cada tasca. Fins i tot, segons l’estat d’ànim, acompanyant cada esforç o cada treball amb cançonetes o sospirs. En això se li coneixia com anava envellint-se, perquè cada vegada eren més els sospirs i menys –i per cert més tristes– les cançons. Però això ho note ara. Aleshores, no. O tal volta sí, però de manera inconscient; perquè si no tampoc me n’adonaria ara, supose. Com són de curioses aquestes coses de la memòria, no trobeu?...
              Merda! Ja m’he perdut.
              Ah, sí. Que no semblava de debò que es trobara a casa. Potser havia eixit per un encàrrec, o a comprar per un oblit, o estava al pis d'alguna veïna, o qualsevol altra història. Com havia de saber-ho? Que m'heu pres per un cony de bruixot, vosaltres? De tota manera, allò no era normal. I, tanmateix, l'última cosa que m'imaginava era que estava seca, pardalet, morta. Tampoc no vull dir que fóra veritablement l'última cosa que em vaig imaginar, sinó que no me la vaig imaginar en absolut. Potser per això, quan per fi vaig arribar al seu dormitori, de principi no vaig ser capaç d'identificar l'embalum sota el cobertor com el seu cos sense vida, així que vaig seguir buscant-la pel pis  amb la mateixa falta de convicció que un minut abans.
              Com que tenia força gana, vaig obrir el frigorífic per veure si hi havia qualsevol cosa per rosegar, però era divendres, i els divendres no solíem tindre el rebost a esclafir, ja m'enteneu. Aleshores vaig decidir ficar-me a la meua cambra i masturbar-me, per fer temps.
              Va succeir, al moment d'amollar la lletada, que em va vindre un flash. No eixe flash, graciosets de merda, un altre ben diferent. Va ser una llampada mental, com una mena de pensament –més que no imatge– que em va fer saltar del llit. Vaig torcar-me un poc amb els llençols i em vaig adreçar a l'habitació de la mare. Encara no s'havia concretat res al meu cervell; em movia d'esma, sense objectiu ni voluntat clars. Em vaig aturar al peu del llit. Quan la vista se'm va fer a la poca llum de l'estança, la realitat va anar adquirint forma. La mare sempre havia estat eixuta de rostre i de cos, però aquell matí la vaig trobar més afusada que mai. La cara, enmig la cabellera esparsa pel coixí, feia l'efecte d'una calavera. Els ulls estaven tancats; la boca, oberta. El nas semblava el tall d'un ganivet de carnisser ben esmolat i la minúscula barbeta apuntava punxeguda i orgullosa cap al sostre com si l'estiguera desafiant. Encara vaig dir:
              -     Mare!?!
              Supose que no esperava cap resposta, que m'ho deia a mi mateix. Crec que, més que no reconèixer la situació, no la reconeixia a ella.
              No la vaig tocar. Vaig tornar-me a la meua habitació. Estirat al llit, mirant el trespol sense pensar res, vaig estar-me unes hores. No sabia què havia de fer. No sabia com havia de reaccionar. No sabia a qui acudir. No sabia ni què havia de sentir.
              Per sort, la bruixa de la veïna va pitjar al timbre; si no, crec que podria haver passat mesos sense moure'm d'allà, la mare podrint-se'm a la seua cambra, cada dia més escassa i pudenta. Venia per demanar una miqueta d'oli per al sopar. Ho feia sovint, això. Potser no en comprava mai, d'oli. Al principi no vaig reaccionar tampoc. I allí estàvem tots dos, a la porta de casa, ella defora i jo dedins, ella demanant amablement i jo mirant-los, com un imbècil, a ella i al seu fastigós got buit de Duralex. Trobe que no es va estranyar massa perquè això era just el que pensava de mi: que era un imbècil. No és que em molestara gaire, que em prenguera per badoc, puix la meua opinió sobre ella tampoc no era gens afalagadora: si voleu que us diga, una puta xafardera. Supose que en totes les escales n'hi ha, una. A mi m'havia tocat fitant paret; paciència!
              Total, que podíem haver estat palplantats una bona estona sense avançar un bri si no és que ella l'encerta de nou:
              -     Que no hi és, ta mare?
              Allò em va fer reaccionar, per fi.
              -     No. O siga, sí. Jo... jo no sé, però trobe que està... que està... morta.
              De primer em va fitar incrèdula, amb tota la mala llet que podia arribar a tindre, concentrada a l'esguard. Tal volta es pensava que era una broma meua, un acudit sense cap mena de gràcia, una ocurrència de jove estúpid i amoral. Però aviat es va adonar que allò anava de deveres, perquè potser en aquell instant jo feia cara de bajoca, però no de bromista.
              Va fer un xisclet ofegat i histèric, al temps que saltava ridículament, com una mena de teuladí en bata d'anar per casa. Probablement la notícia li havia provocat una rampallada.
              -     Què dius tu, so brutot? Quina catastro! –va exclamar, ara crescuda, mentre feia per entrar al pis. Jo li vaig desbarrar el pas.
              Ho deia sovint, això de “quina catastro”, i per qualsevol motiu. Vull dir que no era pas necessari que morira algú perquè en fera ús, de l'expressió. Podies trobar-te-la al portal i, per dir alguna cosa, amollar un senzill “sembla que plourà” sense més intenció, i ja estava ella responent-te amb un “quina catastro”. De fet, moltes voltes, per fer enrabiar la mare i, de pas, venjar-me un poc de la vella bruixa, jo em referia a ella com dona Catastro. Solia dir, jo: “Ha vingut dona Catastro”, o “Ens han deixat a la bústia una carta per dona Catastro” o altres bestieses per l'estil. I la mare, aleshores, s'enfadava molt i em fotia un “De qui et burles tu, ara? Dropo analfabet! Ja voldries ser la meitat de bo que la pobra dona”. A mi em sabia greu veure la mare tan empipada per la broma, i també per les coses que podia arribar a dir-me quan es posava així. Si no, crec que haguera fet servir el malnom més sovint. Hosti que sí! De fet, de no ser pel cabreig que agafava la mare, estic segur que li l'haguera deixat de fix...
              Però ja estic derivant. Perdó.
              Doncs bé, que ja s'havia ficat al pis. Anava clavant el nas per les cambres, movent-se nerviosa i sense deixar de remugar:
              -     Ai, Déu meu! Quina catastro! Ai, Déu meu!!
              Mentrestant, jo me la mirava fer i pensava en per què m'havia dit “so brutot”, però sobretot en com m'ho havia dit: semblava que em carregara les culpes de la mort de la mare; fins i tot les culpes dels mals del món sencer.
              -     Està... a la seua habitació –vaig decidir orientar-la per fi, això sí, des de lluny.
              Després vaig sentir la dringadissa del got esmicolant-se contra el terra seguida d'un silenci pregon. Ja l'havia trobada.
              No vaig gosar entrar a la cambra.
              Quan dona Encarna va eixir, li semblava més al cadàver de la mare.
              Vaig poder dir:
              -     I ara, què hem de fer?
              -     Com que “què hem de fer”? Pregar a Déu per la seua ànima immortal!
              Havia obert molt els ulls per dir-me això. Semblava una boja perillosa. Em feia una mica de por, i tot.
              No obstant, vaig tindre el valor o la imprudència de concretar:
              -     Jo em referia a què l'haurem de soterrar, o cremar-la, o una cosa d'eixes.
              Ho vaig dir amb la sincera preocupació de l’ignorant absolut. En aquell moment no vaig pensar ni per un instant en les conseqüències de les meues paraules, ni en les connotacions morals que pogueren tindre. Per aquells anys havia començat a sentir-se a parlar de la incineració, sobretot a les pel·lícules. Semblava més net, més modern, més pràctic: més americà. A mi, en canvi, em feia pensar en la Inquisició i en els gravats sobre aquells “Autos de Fe”, que havia vist en alguns reportatges de televisió; tot i que reconeixia que no és en absolut el mateix ser torrat en viu i a foc lent que ficar un cadàver en aquella espècie de forn de fundició...
                   Vaja! Perdó de nou. Tornem a l’assumpte.
                   Dona Encarna va mirar-me en silenci. Tal volta ho trobava poc cristià –allò de donar-los foguera als morts, vull dir–. Però tal volta no es tractava d’això. Per un instant em vaig preparar per rebre una galtada, o un sermó, o totes dues coses. Era impossible saber què estava pensant veritablement. No us ha passat mai? Les seues paraules tampoc no em van traure del dubte. Perquè a la fi, després d'inspirar profundament va exclamar, com si aquella frase ja hi fos a l'aire que tot just s'acabava d'engolir:
              -     Jomencarregaré!
              I la meua alenada d‘alleujament es va confondre amb el seu esbufec.




Fragment del primer capítol.
 Novel·la pendent de publicació per el servei editorial de la UAB

RELATS | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

CONTRA EL MÓN (abril 2010)

xacobo | 29 abril, 2010 15:06

Microrelat escrit llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) de 28 d'abril de 2010


Paraules:   TRANSCENDÈNCIA, VAN GOGH, NOTÍCIES, PESTICIDES, MISSIÓ 

Relat:                             CONTRA EL MÓN    

     Va plantar el trespeus. Estava exultant d’alegria i amb l’esperit lleuger com una fulla enlairada pel vent. El cor li ballava al pit una dansa frenètica però compassada. Se sentia farcit d’aquella felicitat inexplicable que ens fa presoners alguns dies sense saber com i que, per això mateix, resulta doblement gratificant i plena.
     Va treure els pinzells i la paleta, la trementina i els draps. Va ficar-se el capell de palla i va arrufar les parpelles per tamisar la llum excessiva d’aquell dia net i enlluernador. Llavors va contemplar el paisatge magnífic d’arrossars i petits turons que s’estenia als seus peus i va imaginar l’obra futura, el fruit ja madur, el quadre acabat. Era esplèndid. Sense poder evitar-ho, es va sentir orgullós de bestreta.
     Just quan estava a punt de mullar, va sentir un brunzit agressiu acostant-se per l’esquena. Es va girar, empipat. Ajudat de les mans, va tapar la silueta del sol i va poder albirar un avionet bimotor que va passar-li gairebé a tocar del cap i va començar a fer anades i tornades pel seu espai pictòric igual com un mosquit gegant i impertinent se’ns escola en l’habitació una nit d’estiu per destruir-nos la tranquil·litat i la son. La ràbia li va pujar a les orelles com aigua bullent. No hi havia dret. Allò era una conxorxa, un atropellament, un crim contra l’Art i la Humanitat. Qui podia imaginar-se a Van Gogh tractant de pintar els camps de dacsa mentre li arruixaven pesticides al damunt? Quina missió impossible era treballar en aquelles condicions? Per què el món era cada volta més contrari a les expansions de l’ànima, més inhabitable, més lleig?
      Potser no era aquella la idea que s’havia format respecte de la seua possible transcendència, del llegat i la empremta que deixaria en els annals. Però el ben cert és que ho havia aconseguit. L’endemà, als informatius de tot arreu va sortir, entre notícies de guerres cruels, polítics corruptes i devastadors fenòmens naturals, una anècdota amable i curiosa per llevar el mal regust de tanta catàstrofe: per causes encara desconegudes, un pintor amateur havia obligat a fer un aterratge d’emergència a un inofensiu avió fumigador, a còpia de pedrades des del terra. 
FI

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

GUERRA (abril 2010)

xacobo | 26 abril, 2010 14:34

Relat escrit i llegit en directe al micorespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 21 d'abril de 2010

Paraules: INQUIETANT, IMPOSSIBLE, XIQUETS, DERROTA, IMPRESSIONS 
    
Relat:                                     GUERRA
     Va mirar els homes arraulits al seu voltant, formant un garbuix de carn a dins d’aquella trinxera minúscula. Amb les forces exhaurides, amb els cossos nafrats i els ulls plens d’espant com xiquets, conformaven un quadre funest: semblaven una mena d’impressions pictòriques lúgubres i mal definides sobre un llenç bast i mig estripat.
     Inconscientment conscients de la situació què, de feia estona, havia passat de d’inquietant a desesperada, tremolaven de fred i de por. La derrota era inevitable i salvar-se, res més que una quimera, una tasca impossible.
     Va plantejar-se d’oferir una rendició amb condicions. Però aquells salvatges no respectaven res; menys encara la vida dels enemics, ben bé que ho sabia. Ja havien demostrat sobradament al llarg del conflicte la seua brutalitat i acarnissament, el seu tarannà sanguinari i sense engruna de misericòrdia. Capaços eren, estava segur, d’acceptar el tracte tan sols per agafar-los a tots vius i així poder-los torturar amb major delectació després, ignorant l’acord i qualsevol consideració ètica o humanitària.
     Va imaginar les famílies d'aquells malfadats (dones, fills, germans, mares...) i va sentir una gran pena per tot plegat. Va haver de contindre un sanglot.
     Llavors va pensar de dir alguna cosa, d’arengar els seus pobres i fidels subordinats que l’havien seguit fins a aquell cul de sac, per encoratjar-los i millorar la seua disposició per la batalla.
     Va endurir el seu esguard, els va fitar als ulls, un per un, i va agafar aire. Però només va poder bramar:
     - A la càrregaaaaaa!!!                                                         
FI

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

EL VIATGE (abril 2010)

xacobo | 26 abril, 2010 14:12

Relat escrit i llegit en directe al microespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 14 d'abril de 2010

Paraules: ORQUESTRA, APÀTRIDES, VAN GOGH, ART,
MEDICINALS 

Relat:                                     EL VIATGE     
     El Gregori era un jove impetuós i somniador, un esperit sensible i inquiet alhora. El poble se li quedava menut.
     Treballar al camp tota la vida, com son pare i com el pare de son pare, li semblava una condemna injusta, inassumible. Ell volia veure món, com els grans apàtrides. Necessitava nous horitzons tant com l’aire per respirar.
     Les amistats no l’entenien. La gent de la ruralia era vulgar i inculta sense remei. Resultava urgent fugir d’aquell ambient polsegós i pansit, posar-se en marxa a la recerca del seu destí.
     Li agradava pintar (potser esdevindria un Van Gogh). La música tampoc no li era estranya (tal volta formaria la seua pròpia orquestra i viatjaria allà on reclamaren el seu art i savoir fer). En qualsevol cas, portaria on anara la màgia i els efectes medicinals per a l’ànima de l’expressió artística més depurada.
     Un dia s’alçà enjornet, agafà quatre coses i una maleta vella i se n’anà sense comiat.
     Tanmateix, a ciutat les coses no van rodar a favor. La vida diària al carrer no era fàcil. Els altres indigents, menys interessats en qüestions no estrictament materials, li feien la guitza continuament. El públic passavolant a penes si se’l mirava. La policia semblava no entendre la seua missió benefactora i l’obligaven a canviar constantment de lloc. Aquella societat malaltissa li havia declarat la guerra només perquè la feia sentir culpable de misèria moral. Decidí canviar de ciutat (tal volta cap al nord es prendrien el seu treball vers la humanitat més seriosament).
     Tot va anar, poc dalt o baix, de la mateixa manera.
     Va recórrer el país, fent autoestop o desgastant les seues sabates velles i atrotinades...
     Mes fou del tot inútil. Cada lloc era una mala còpia de l’anterior.

     Fins que un bon dia, cansat d'allò, va tornar al poble.
     No hi hagué recepció del consistori, ni banda de música a l’estació (tampoc no ho esperava, puix que a ningú havia donat avís del seu retorn). Pels carrers foscos del capvespre, alguns transeünts esparsos li dedicaren una ullada fugaç de pura rutina. En arribar a sa casa, va ensumar el flaire que sortia de la cuina i començà a salivar sense poder evitar-ho (quins records saborosos!). Va abocar el cap per la porta i va demanar en un to d'apagada alegria:
     -        Què hi ha per sopar, mare? 
FI

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

NOTÍCIES: PREMIS LITERARIS (abril 2010)

xacobo | 19 abril, 2010 15:30

Benvolguts amics:
 
Passat divendres, 16 d'abril, vaig rebre el Premi Valldaura-Memorial Pere Calders de novel·la, per l'obra MEMÒRIES D'UN PORC
Covocaven l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i la Univeristat Autònoma de Barcelona
El llibre eixirà publicat al novembre

Espere que us agrade, almenys, tant com li va agradar al jurat
Salut

NOTICIES | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

«anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 30 31 32  següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb