L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

VIDA (maig 08)

xacobo | 23 maig, 2008 11:53

 

VIDA

     Passege pel camp. Fa un dia meravellós. Un exèrcit d'insectes, rèptils i altres bestioles silvestres, d'espècies diverses, moltes de les quals mai no havia vist -o, almenys, distingit- s'afanyen d'un lloc a un altre. Llueixen mil formes i colors, inversemblants algunes, curioses les més. Ocells cantaires, igualment atrafegats, fan saltets a les branques o es desplacen entre el arbres esparsos. Per moments em costa avançar obrint via entre la munió d'animals bellugadissos i plantes esponeroses.
     - És primavera -em dic a mi mateix.
     Quede un xic estabornit, atrapat segurament per aquella densitat vital excessiva i barroca.
     Em ve un pensament:
     - La vida  no demana permís... demana pas.

.

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

RECORDS DE CAMPANYA (maig 03)

xacobo | 07 maig, 2008 14:40

RECORDS DE CAMPANYA
(eleccions municipals de 2003)
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al maig de 2003)

     M’adrece cap al col·legi electoral per tal d’exercir el meu dret-deure ciutadà. Espente el carro de la meua filla.
     Durant el trajecte vaig descobrint tot un món de dificultats. Clots i bonys per tot arreu, escletxes al terra, com ferides mil·lenàries, fossilitzades, oblidades o sacralitzades; intocables, en definitiva. Solcs quasi insalvables entre l’asfalt i la vorera, versió modernitzada del fossat d’antics castells, i que fan que em pregunte per a què dimonis fan eixes rampetes amb el dibuix d’una cadira de rodes al centre. Caguerades de gos de diverses grandàries i textures fan del camí una mena de camp de mines incruentes però apegaloses.
     I cotxes barrant els passos zebra. I ciclomotors estacionats a la vorera. I coloms bruts i pollosos que no s’aparten ...
     Ens creuem amb una altra parella dona-carro i la situació es complica encara més: l’espai entre la paret i les morros dels automòbils aparcats en bateria no permet el pas de tots dos alhora. Em veig obligat a retrocedir fins una entrada de garatge, no sense comprovar que els carros per a xiquets no estan equipats amb marxa enrere o, almenys, no ve de sèrie. En eixos moments, reculant maldestrament, sent una forta sensació de ridícul, d’irrealitat, com si es tractara d’un malson dins una comèdia hispano-italiana en blanc i negre. Tanmateix la dona, en passar pel meu costat, em dóna les gràcies. Això em trenca l’absència. Tot és real.
     I tant! 

     Llavors recorde imatges de la campanya electoral, estrips solts i confusos.
     No he seguit l’hiperactivitat política –o dels polítics, per millor dir– durant l’últim més, ho reconec. Tanmateix, no puc escapolir-me a una forta impressió d’estafa. Ningú ha parlat de tot açò. No he sentit a cap de les cares que, amb el seu millor somriure, demanen el vot des dels cartells de tots els colors i grandàries fer ni una referència al patètic estat dels paviments de quasi tota la ciutat: per disseny, per obra i per manteniment. Potser és culpa meua, em dic. No he parat gaire atenció, com ja he explicat. Però sí recorde perfectament les promeses de fer fantàstics bulevards, museus i d’altres obres i infraestructures de molt de llustre, d’eixes que fa goig d’anar a tallar la cinta.
     Em pregunte si el prefix infra no vindrà pel fet quasi infal·lible de la baixa qualitat de tot projecte públic de tipus arquitectònic en passar de la maqueta (sempre tan bufona i lluïda) a la realitat de l’ús diari.
     Una moto de baixa cilindrada passa ensordidora carrer avall. A mi em fa tornar dels meus pensaments i la meua filla s’espanta un instant. S’ha d’anar acostumant. Açò sembla un altre d’eixos mals acceptats per insolubles. O a l’inrevés, diria jo.
     D’això, ara que hi pense, sí que en va parlar algú, tot i que de manera indirecta: des de la carpa electoral del PP (quin gran invent!) que ens han instal·lat baix de casa nostra, un altaveu de nisesapquants vats, escridassava als quatre vents, en un valencià entre apitxat i manxec, “Gandia és una ciutat sorollosa; amb Fernando Mut açò s’acabarà; ara sí, podem canviar Gandia ...”, i la musiqueta del Partit. Tal volta, vaig rumiar aquell dia, era una forma subtil de fer que el missatge demostrara la seua pròpia veracitat.
     Uns metres més avant, un policia local lliurava una multa a un jove al govern d’una moto (d’eixes que bramen amb el soroll infernal que espanta ma filla, i a mi), per no dur casc. Acció del tot paternalista. Sembla que el policia (o els seus superiors) estava més preocupat en sancionar-lo per atemptar contra la seua pròpia seguretat que contra el benestar de la resta. Qüestió de prioritats, vaig suposar.
     Al costat de l’escena, dues furgonetes aparcades sobre la vorera obligaven els vianants a baixar a la calçada i els cotxes a passar plegant l’espill retrovisor. Curiosament, l’altaveu (el mateix d’abans, ja sabeu com d’incansables i tossuts són aquests aparells) exclamava en aquell moment “Gandia té un trànsit caòtic; amb Fernando Mut ...” Ja coneixeu la resta.
     Cosa de màgia?
     No: era més bé cosa de riure per no plorar, i és que les furgonetes ... eren de nou de la campanya del PP.
     Recorde també que, de retorn ja en casa, mentre es feia el dinar, vaig començar a abocar aigua, d’una garrafa comprada a la botiga, al pitxer. Mira tu per on, tampoc ningú ha fet esment del tema que a Gandia, ciutat moderna i europea, la gent no pot beure de l’aixeta perquè l’aigua potable no ho és del tot, perquè té nosequantes voltes la quantitat de nitrats (o nitrits, no sé ben bé) tolerables segons l’OMS; a més d’eixir, dia sí, dia també, plena de pedres i terrossos. Del que sí ha parlat el PP és de que van a portar més aigua que n’hi ha en la mar per a València, que es la tierra de las flores de la luz y del amooor... La trauran d’allà el nord, mal que els pese, i la portaran per uns canalons de centenars de quilòmetres . Tot ben gran, com els atributs del Presidente (?!) però només si guanyen, perquè si guanyen els altres, patirem set i gana i totes les plagues d’Egipte. I van fer vindre Zaplana per dir-ho, perquè aquestes coses ningú les diu com ell.
     Després de dinar vaig haver d’agafar el cotxe per anar a Cullera. A la tornada, fent-se de nit, un pobre despistat, davant meu, va fer una maniobra estranya que per poc no ens va dur a estavellar-nos ambdós contra un camió que venia de front. No el podia culpar: el traçat d’alguns trams de la circumval·lació i de la carretera nacional a prop de Gandia són d’un poc trellat injustificable. La penosa ubicació i ridícula grandària dels senyals no fa més que agreujar la situació. Però ahí estan, i ja fa anys. Un altre assumpte del qual no ha gosat parlar ningú: oblidat, assumit, normalitzat. En canvi se’ls ompli la boca d’AVE i d’autovies i de tota eixa grandiloqüència faraònica.
     A l’endemà, pel mateix sistema de megafonia (o millor dit, Gigafonia) em vaig assabentar que els cervells del PP havien tingut una brillant idea, pràctica, resolutiva i gens demagògica (és a dir, en la seua línia habitual): anaven a fer un dinar per a dones, servit per homes. L’il·lustríssim don Federico Trillo seria un dels humils cambrers. Vaig estar a punt de proposar-los que en feren un altre, per a pobres, servit per rics; i un altre per a immigrants, servit per nadius; etc. Fins i tot podria haver vingut l’abat de la Seu a beneir la taula i haver tret un resum en el NODO. 

     A tot açò, ja hem arribat al col·legi electoral. Els esquitxos de record m’han posat de mala llet. Estic a un bri de fer mitja volta i anar-me’n. Però, en eixe moment em ve al cap una conversa escoltada dies abans. Algú deia que no pensava votar, que un vot no valia per a res, i que a més, cap candidat no s’ho mereixia, ni l’esforç d’anar a les urnes. L’altre li responia amb una frase de Fuster, crec: “La política, o la fas o te la fan”. El primer encara es resistia dient que anar a votar cada quatre anys no és fer política. El segon li reconeixia en part l’argument, però sostenia que el vot en formava part... etc.
     Prenc la decisió d’entrar, ja que estic allà. Però, una volta a dintre, em trobe una gran cua i una forta discussió front a la taula que em correspon a mi. Després d’uns minuts de no saber què fer ni a què atendre, algú ens explica que s’ha d’aturar la votació. S’ha produït un error en la introducció de paperetes i han d’esperar fins que es presente un jutge.
     En eixe moment tinc la certesa que Déu existeix... i que és un burleta cabró.

FENT AMICS (històric) | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

PATERNIDAD (estiu 01)

xacobo | 06 maig, 2008 16:09

PATERNIDAD
(Tercer Premi al Certamen Literari Amics de la Poesia del Casc Antic)
 (Barcelona, 2008)
A todos los padres


     Mi señora está preñada.
     Entra en casa, recorre el largo pasillo y se detiene en el umbral de la puerta del salón. Me mira con una sonrisa cómplice, aunque yo no sé de qué.
     - Estamos embarazados.
     - ¡Ah!. Qué bien -respondo con frialdad.
     Hace un mohín.
     - No pareces muy emocionado.
     - Pues claro que sí -le miento.
     Me levanto del sofá. Voy hacia ella.
     - Enhorabuena -le digo mientras la envuelvo en un abrazo blando, falso.
     Ella ha acertado de pleno: no he sentido emoción alguna; ni buena, ni mala.
     Que nadie piense que soy un insensible o un egoísta. Es sólo que mi mente aún no ha procesado la información recibida en toda su magnitud y alcance.
     Un concepto lleno de complejidades se esconde detrás de la, en apariencia, inocente frase de mi esposa. Para empezar, podríamos decir que ni siquiera es un concepto, sino dos: voy a tener un hijo; voy a ser padre.
     No es lo mismo. A menudo, ni siquiera están relacionados.
     Lo que quiero señalar, en definitiva, es que mi reacción inicial (o la ausencia de ella) no se debe a una apatía auténtica. Por así decir, el programa aún se está cargando; después habrá que ejecutarlo (soy de aquella época, yo).
*****

     Pero pasan las horas.
     Entonces todo cambia. Mi aparente indiferencia del principio se torna angustia. Las preguntas comienzan a mordisquear en mi cerebro.
     ¿Qué le diré del mundo?; ¿y de la vida?. ¿Con qué ejemplos le aleccionaré?. ¿Qué valores impregnarán su educación?...
     Podría recurrir al viejo y genérico “no quieras para el prójimo lo que no quieras para ti”. Podría tratar de imbuirle honradez, generosidad, sinceridad.
     Al fin y al cabo son las máximas que yo observo, las que me guían.
     O eso creo.
     Pero, ¿por qué?.
     Tal vez las hice mías sólo porque otros me las inculcaron. Tal vez enseñárselas a un hijo sea como cortarle una pierna justo antes de iniciar una carrera, como atarle un brazo a la espalda en mitad de una pelea.
     Quizá sea mejor que no le diga nada. Nada importante, se entiende. “Buenos días”, “buenas noches”, “lávate los dientes”, “vaya tiempo hace hoy”, y cosas por el estilo. Para cuestiones más trascendentes podría remitirle a mi esposa, que al fin y al cabo es su madre.
     De inmediato desecho este extremo. Está claro que eso no va a ser posible.
     Me lo imagino recibiendo su primer sopapo; llorando desconsolado; viniendo hasta mí para reclamar justicia, amparo. ¿Qué hacer entonces?. ¿Qué decir?. ¿Cómo escurrir el bulto en semejante circunstancia?. ¿Debería confesarle que aquello no es sino caricia comparado con las tortas y palos que le dará la vida?.
     ¿Y cuando sea víctima de la depredación de sus semejantes?. Despojado de alguna fútil pertenencia por otro niño más fuerte, desorientado, buscará reparación en su padre. ¿Cómo negarle el auxilio entonces?. Mas, ¿cómo auxiliarle?. ¿Acaso le consolaría saber que hasta la dignidad le robará el futuro?.
     Peor aún será su primer desengaño amoroso. ¿Cómo encajará el hecho de que su madre no fuera mi único, ni siquiera mi primer amor?.
     Pero, sobre todo, tiemblo al pensar en su mirada cruzándose con la mía el día en que pierda a un ser querido. ¿Cómo confortarle cuando soy yo el más desasosegado de los hombres?. ¿Cómo explicarle, si ni siquiera tengo yo claro que haya nada que explicar?.
     Cómo, qué, por qué...
     Por un instante siento un ligero alivio al pensar que aún falta algún tiempo para que todo esto acontezca. Quizá entonces ya me halle preparado.
     Huidiza y vana esperanza es, sin embargo, puesto que, como enseguida me obligo a recordar, desde los catorce años mi confusión no ha ido sino en aumento.
     Vaya, esto no sólo no mejora la situación, sino que la empeora notablemente.
     Siento un sudor frío. No me encuentro nada bien. Mi esposa ni se imagina cuan emocionado estoy en este momento.

***** 

     Hasta ahora había visto cómo amigos y conocidos pasaban por este trance sin mayor preocupación que el nombre que iban a poner a sus retoños; o el color de que iban a pintarles la habitación.
     ¿Por qué, en cambio, a mí me asedian la comezón y las dudas?. ¿Por qué su alegría y optimismo son en mí sombría preocupación?.
     De pronto, mi mujer me sobresalta:
     - ¿Qué estás cavilando, cariño?.
     - ¿Eh?. No, nada. Pensaba que, si es niño, podría llamarse como yo -le vuelvo a mentir.
     Aunque, quizá, sea cierto.


FI
Santiago Diaz i Cano

.

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

CONSEJOS ÚTILES PARA HABLAR VALENCIANO (maig 02)

xacobo | 06 maig, 2008 16:05

CONSEJOS ÚTILES PARA HABLAR VALENCIANO
(Article publicat al Diario Levante en agost de 2002) 
     Tengo en gran estima al pueblo valenciano.
     Son gentes alegres y despreocupadas, que practican una lengua acogedora y amable.
     Es por eso que, cada vez que voy por aquellas nobles tierras, trato de corresponder a esa afabilidad expresándome en su lengua vernácula.
     Que nadie piense que es éste un sacrificio notable, pues, como se verá en los consejos que más abajo daré, es simple y entendedora, hasta para un forastero de la capital, como yo.
     Salvedad hecha de algunos términos relictos, poco evolucionados desde lo medieval, la mayor parte del léxico valenciano es del todo análogo al nuestro. Eso sí, aplicando unas sencillas reglas de pronunciación y terminaciones que ahora paso a referir:
     - Un grupo ingente de palabras se traducen al valenciano sin más que aplicar un seseo donde nosotros tan castizamente ceceamos. A saber: entonces pasa a entonses, sinvergüenza a sivergüensa, cruzar a crusar, tiza a tisa... i así ad unfinitum.
     - También será menester trocar la muy nuestra jota por la igualmente españolísima che, de chulo. Esto no siempre, pues cada vez más valencianos, en un alarde de buen gusto, optan por mantener el sonido, sin duda más elegante, de la primera. Así, en unos casos, como con jaleo      -cuya traducción más académica sería, lógicamente, chaleo-, sucede que se prefiere la pronunciación castellana. Sin embargo con otros, como es jugar mantienen la más arcaica de chugar, al igual que a los Jaimes les llaman Chaimes (bueno, ellos dicen Chaumes, pero como no son gente que se entretenga en minucias, para el caso, es lo mismo).
     - Un tercer truco infalible consiste en comerse la de intervocálica al final de palabra, como sucede con cuidado, que pasa a cuidao, o ganado, que se transforma en ganao, del mismo modo que candado queda como candao... 
     - Igualmente efectiva es, para los participios-adjetivos en femenino, la omisión, sin más, del sufijo: asustá por asustada, despejá (que no despechá, que es otra cosa) por despejada, .etc.
     - Pero la norma que define, sin duda, más inequívocamente este inefable idioma es la del et. La terminación et para el masculino, o eta (con perdón) para el femenino, es una obra de caridad lingüística; es como los papeles para el inmigrante. Ponga usted un sufijo et a cualquier vocablo y nadie se atreverá a negarle un sitio en la lengua valenciana. Véanse, a modo de ilustración, los casos ya clásicos de sombreret, chapuseret, llaveret... y tantos otros.
     Además, en caso de duda, o si estas prácticas le fallan, siempre puede recurrir al término de que se trate directamente en castellano. Como ya he dicho, son tan buena gente que no se lo reprocharán a usted. Y si esto le crea alguna especie de mala conciencia, deséchela de inmediato; al fin y al cabo ellos, como pueblo inteligente y práctico que son, también lo hacen.
     En fin que, por lo que al valenciano se refiere, “ancha es Castilla”, y nunca mejor dicho.
     Lo importante es que, se diga como se diga, sea con desenvoltura y gracejo.
     Un abrazo a todos.
 
Bonifacio Chabacán

*****

     Ja sabeu, companys. Si voleu seguir sent estimats com a “gentes alegres y despreocupadas” que es la manera fina de dir-nos paletos, i que la nostra llengua tinga la consideració de “acogedora y amable”, és a dir, de chicha y nabo, uniu-vos a l’allau de valencians i valencianes que ja practiquen, amb gran èxit, les senzilles normes d’en Bonifaci.

Santiago Díaz i Cano.

FENT AMICS (històric) | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

RAZÓN, RAZONES (maig 08)

xacobo | 02 maig, 2008 17:25

     En cualquier discusión o disputa, casi siempre, ambas partes llevan parte de razón (o incluso –y esto es lo más patético– toda). Y curiosamente, casi siempre, en lo único que no la llevan es en negársela sin concesiones al contrincante.
     El problema suele radicar en que no escuchamos (ni al oponente ni a nosotros mismos); y ello aun en los casos (que ya son pocos) en que al menos sí que oímos.

.

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

MADURACIÓ (maig 06)

xacobo | 02 maig, 2008 17:16

     Es coneix que un jove ha esdevingut adult perquè passa de fer les coses per una causa a fer-les per a un objectiu. Dit d’una altra manera, ha substituït els principis per les finalitats.

.

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

«anterior   1 2 3 ... 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 ... 29 30 31  següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb