L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

VIDA IMPLACABLE (setembre 01)

xacobo | 11 setembre, 2008 14:11

VIDA IMPLACABLE

            A menudo la vida pasa de largo, o sobre nosotros, o a pesar nuestro. A menudo la vida nos ignora, nos atropella, nos vence.
            Entonces nos envuelve la certeza de que a este mundo venimos a mirar.
            Para un espíritu pusilánime es la paz. Para un alma inquieta es la desazón y la angustia. Para mí siempre es la duda. 

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

MUROS (setembre 01)

xacobo | 11 setembre, 2008 14:06

MUROS
     Nuestro mundo está lleno de líneas imaginarias pero insalvables, de muros invisibles y sin embargo opacos.
     No podemos pasar al otro lado. No podemos saber lo que hay más allá. Apenas se nos permite imaginarlo.
     Sólo de vez en cuando alguien rompe las barreras, hace una incursión en la zona oscura. Mas nadie regresa incólume. Aunque, probablemente, se deba más al esfuerzo realizado para atravesar la frontera que a lo visto/vivido en la tierra sin dueño.

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

QUINES COSES! (setembre 03)

xacobo | 11 setembre, 2008 13:52

QUINES COSES! 

 (Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al setembre 2003)
            
            A l’Ajuntament de Gandia s’ha declarat una epidèmia de càrrecs de confiança. L’actual equip de govern sembla necessitar molts més acompanyants, adjunts, secretaris i assessors que l’anterior. Podria pensar-se que els actuals regidors són més rucs que els precedents, que no entenen de res; però, segurament hi haurà una altra raó.

            Malgrat que açò ja és prou curiós, n’hi ha de més grossa, puix resulta que algun dels esmentats assessors (?) no tenen capacitació ni idea d’allò que suposadament han d’assessorar. Cap problema: sempre podem crear la figura d’assessor de l’assessor, i així fins a l’infinit. Bé, fins a l’infinit o fins que s’acabe el pressupost, ja que a raó d’uns set milions i mig (de pessetes, no us penseu) per cap i per any, no sé quants se’n poden traure. Supose que ells ja hauran fet la divisió (perquè algú sabrà dividir, no?).

            Per cert, que una de les noves places creades a compte de l’hisenda pública és una mena de Cap de premsa o de Relacions (o cosa semblant) de l’Alcaldia. En la pràctica, la seua tasca consistirà a vendre al ciutadà l’obra i la figura del nostre Alcalde de retruc, senyor Orengo. Vaja, allò que ianquis anomenarien un Comitè per la Reelecció. La diferència és que els americans treuen els diners d’aquells a qui pensen afavorir després, mentre que a Gandia hom ha optat per l’opció, sens dubte més democràtica, de pagar-ho entre tots.

            Però encara hi ha més: certs d’eixos càrrecs “digitals” són autèntiques perles de l’estil d’un sheriff sudista de pel·lícula de Hollywood i van pel món, amb la pistola penjant, fent ús i abús de poder i d’influències per tal d’afavorir amics i llepaculs. Impossible? Ja m’agradaria.

            En canvi, enmig de tanta proliferació de caps, responsables (és un dir), i adjacents, una baixa sembla que quedarà vacant. Diuen que l’actual i ja veterà Cap del Departament d’Educació vol abandonar, per fàstic i perquè té millors ofertes. L’Alcalde, de moment, considera que no cal substituir-lo. Tal volta es tracta d’una pruïja d’estalvi. O potser opina que Educació és un departament de tercera; o que a una ciutat com Gandia no es presenten problemes importants pel que fa a escolarització i serveis educatius, o senzillament, que l’educació no és cosa l’Ajuntament. Clar que també pot ser perquè no tinga cap amic disposat a fer-se’n càrrec d’una veritable tasca, d’un treball real i ingrat com eixe (ni per 45.000 Euros l’any).

            Tot plegat, fa la impressió que el PSOE de Gandia haja pres lliçons del PP de Madrid, o que els seus directius i representants tinguen la síndrome de Romero de Tejada: treballar poc, cobrar bé i no saber res; però res de res (fins i tot, ni de què es treballa ni per què es cobra).

  

José Mari I fa temps que va anunciar la seua decisió de renunciar al tron. Ara, en compliment d’aquella promesa (sempre fa honor a sa paraula) ha abdicat, entre llàgrimes d’amor a la Pàtria, a favor dels seu hereu Mariano, Príncep de Galícia.

            Dues preguntes acudeixen al meu cap:

-         On té previst instal·lar-se en Mariano, a la Moncloa o la Zarzuela?

-         Cal que continuem anant a votar o establim ja una línia successòria per sempre més i ens estalviem les molèsties?

  

            Ara diuen que Zapatero vol fer un gir cap al Centre. O era des del Centre? O al voltant del Centre?

            Buf! Sempre em marege amb aquestes moviments de rotació. Vosaltres no?

            Ben mirat, potser la política no siga més que això: l’art de marejar els votants.

                                                           

              Que el nostre país pateix un procés d’assimilació cultural envers l’americana no és cap novetat: fa dècades que consumim pel·lícules ianquis gairebé en exclusiva, deixant de banda moltes i molt interessants cintes nacionals, europees i d‘altres cultures; cada vegada ens allunyem més de la tan lloada dieta mediterrània per caure en braços d’hamburgueses, hot dogs, pizzes per emportar i altres deixalles del menjar ràpid a l’estil americà; estem abandonant la inefable i sana migdiada per seure davant el televisor a mirar telefilms ianquis o reality shows; la jovenalla es lliura a modes coentes només perquè vénen dels USA; xics i xiques coneixen sovint més fets i miracles de personatges americans de dubtosos mèrits que la seua Història més pròxima i immediata; la febre de la silicona arriba ja als adolescents; i altres barrabassades semblants.

            Però ara resulta que, segons recents estadístiques, la nostra joventut practica el sexe per davall la mitjana mundial. Sembla que, fins i tot en aquesta camp, s’està acostant perillosament (és una opinió) a les quotes dels joves americans, que són els menys fogosos (diu el mateix estudi) del món.

            Quin serà el pròxim i mimètic pas? I, sobretot, anem a millor?

  

            Segons altres enquestes, el President Bush està perdent popularitat al seu país per culpa de la guerra d’Iraq. Els optimistes se n’alegren. Pensen (pobres) que els americans estan penedits per haver violat el Dret Internacional en envair un país sense haver patit agressió prèvia ni tindre el suport de Nacions Unides; que estan avergonyits pels assassinats comesos pel seu exèrcit contra culpables (?) i innocents iraquians; que se senten estafats per les mentides del seu President quant al perill que suposadament justificava la guerra; que consideren imperdonable la manipulació política i informativa del seu govern envers l’ONU, etc, etc.

            Però la realitat, com sempre, els ha de fer caure de la figuera. El propi fet que l’oponent que està guanyant Bush en el concurs de popularitat siga un general retirat deuria fer-los sospitar. Perquè el ben cert és que la pèrdua de suport ciutadà de l’inefable i il·luminat George es deu a un error de càlcul: el conflicte a l’Iraq està costant més vides americanes i més diners americans del que tenien previst.

            Les vides dels altres i els diners dels altres, també com sempre, els importen un pebre.

  

            I moltes més.

            Quin món!

   Quines coses! 

                                                                         Santiago Diaz i Cano

FENT AMICS (històric) | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

VALENCIÀ O VALENCIANET? (estiu 01)

xacobo | 11 agost, 2008 11:01

 
VALENCIÀ O VALENCIANET?  


     Fa una pila d’anys, quan encara era un jove adolescent vaig tenir una mena de revelació.

     Érem una colla d’amics que ens juntàvem cada dia d’aquell estiu calorós i avorrit, amb massa hores per omplir i poques experiències enriquidores per farcir-les. Llargues discussions sobre on anar. Total, per després estar-nos uns minuts i encetar de nou la discussió. D’ací cap allà i volta enrere. Desficiosos, despistats, buits.
     -         Pareixem parotets –dèiem sovint.
     Res de particular, supose, per uns joves en una platja turística com era Gandia, anys setanta: sol, sorra, mar i formigó; punt.
     Un dia vam conèixer un xicot de Madrid que estiuejava en un bloc d’apartaments més gran que el Montdúver. Ell, a més, no tenia amb qui compartir el seu avorriment. En certa mesura, ens el vam afillar.
     José Luis, que així li deien, era bona persona, simpàtic i afable.
     Una vesprada qualsevol en què estàvem xerrant –probablement sobre què fer i on anar– sense adonar-nos, començàrem a parlar en valencià. No era la primera vegada, però els esdeveniments posteriors farien que aquell cop fóra força especial.
     -         Perdona, José Luis. Es que no nos damos cuenta –es disculpà algú.
     -         No pasa nada. Si lo entiendo perfectamente. Es como el castellano, pero acabado en et –respongué ell.
     Inicialment no vam abastar la contundència d’aquelles paraules, però, després d’un significatiu silenci, començàrem a fer-nos-en càrrec.
     Ens vam quedar coents.
     Ningú va gosar respondre-li. Què li hauríem pogut dir? No havia hagut malícia en les seues paraules, estic segur. Ni tan sols ganes de fer broma. Més encara, probablement mai no sospità, ni abans ni després, l’efecte que havia produït en nosaltres.
     S’havia limitat, i això era el més dur, a constatar grosso modo, un fet del qual ell no era en absolut responsable, com nosaltres no n’haviem sigut mai tan conscients. Un fet que, en aquell moment, ens avergonyia.
     Em vingué al cap una estúpida cançó que els monjos ens havien ensenyat al col.legi. El rector començava: “Bartolo, qué vida tan triste; qué triste es la vida de Bartolo” per a, tot seguit, cridar “Ahora en polaco”, i el cor de xiquets repetia la monótona cantarella dient “Bartolosky, qué vidosky tan tristosky; qué tristosky es la vidosky de Bartolosky”. “Ahora en francés”, incitava el pare; i nosaltres: “Bartolé, qué vidé, tan tristé; qué tristé es la vidé de Bartolé”. I així continuava indefinidament...
     Aquest, en aparença, innocent record, em feu molt de mal. La panxa em cremava. Haguera volgut desaparèixer.
     Sé que alguns pensaran que d’això fa molts anys, que va ser abans de l’Estatut, de la Llei d’Ús i Ensenyament, dels Plans d’Educació Bilingüe, etc. Que les coses han canviat, que la llengua està guanyant àmbits d’ús, que la normalització està en marxa, i totes eixes coses.
     Conec aquest optimisme autista. 
***** 

     Tanmateix, l’estiu passat m’ocorregué una cosa que em féu recordar José Luis.
     Passejava per la platja de Piles. Em vaig atansar a un quiosc per refer-me de la deshidratació produïda per una vesprada de sol intens i vent persistent.
     -         Que en teniu, de granissats?
     Després de fer una ullada al seu voltant, la xiqueta que m’atenia em respongué:
     -         No me’n queden. Hui s’està acabant tot. Ha fet molta calor i la gent no ha parat de vindre. Si vols una atra cosa...
     La seua veu era dolça, la seua pronúncia, perfecta: esses sonores i sordes claramente distingibles, vocals obertes sense cap afectació, ges amb el punt just d’africament... música per a l’oïda.
     Però un xerric trencà l’encanteri:
     -         Tinc bebides fresques, si vols.
     Vaig pensar que no havia entés bé. Com que m’havia quedat un xic trasbalsat, ella repetí.
     -         Vols bebides?
     -        Quines tens?- vaig respondre sense deixar de rumiar interiorment: “bebides... Ostres, aquesta és nova, per a mi”.
     -         Tinc Fanta, Coca-Cola i Sprite.
     -         Coca-Cola està bé.
     Li ho vaig agrair, vaig pagar i em vaig acomiadar. Però en tot moment la meua ment havia estat pegant-li voltes a la paraula, de manera hipnòtica, com si no s’ho acabés de creure, com si no trobara el seu lloc dins la realitat, o millor dit, dins l’esquema o imatge que el meu cervell tenia de la realitat. 

***** 

     Reconec que són questions de detall, puntuals, subjectives. Però crec de debò que representen una realitat molt més àmplia, generalitzada, objectiva.
     No valorem la nostra llengua. No estem per la seua dignificació. La maltractem cada dia.
     Potser perquè no ens adonem que és un patrimoni viu (de moment): com una espècie animal o botànica endèmica, i a més, en perill d’extinció.
     Estem a punt de cometre els mateixos irreparables errors que amb l’assecament de zones humides, la salinització dels aqüífers, la desertificació de les nostres muntanyes, l’enderrocament de barris històrics sencers per construir galeries comercials, vivendes lletges, impersonals, especulatives... o tantes altres barbaritats que la Història i les generacions futures no ens agraïran.
     No diré jo que siga culpa de ningú, però sí que és responsabilitat de tots nosaltres, perquè de fora no vindran per solucionar-nos el problema. I això és el que més m’espanta, perquè ja se sap que en aquest país, uns per altres...
     En fí, pense que hauriem de practicar una mena de conservacionisme lingüístic abans no siga massa tard.
     O, potser, en un futur gens llunyà, els nostres fills estudiaran valencià com els nostres pares estudiaren llatí.
***** 

     Quan algú, ja fa un munt d’anys, va retraure la definició de la Real Academia de la Lengua (castellana, és clar) que deia més o menys què “el valenciano es un dialecto del catalán”, l’escarot què encetaren els fariseus encara ens té absorbits, mentre, dia a dia, el retrocés continua indeturable.
     Potser, quan acabem aquesta artificial i estèril discussió, la nova definició no accepte dubte ni contestació, però llavors podria ser aquesta: “el valenciano es un dialecto del castellano”.
     Vosaltres (nosaltres) mateix! 

                                                                                                                       Santiago Diaz i Cano

FENT AMICS (històric) | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

EL QUE ESTÉ LIBRE DE PECADO... (juliol 03)

xacobo | 10 juliol, 2008 18:51

EL QUE ESTÉ LIBRE DE PECADO...
            Con frecuencia me pregunto el porqué del éxito de programas como Tómbola y otras secuelas.
           “La gente es cotilla...”. “La gente quiere saber de la vida de los demás...”. Son éstas, y otras del estilo, explicaciones repetidas y aceptadas en las charlas de café.
           Sin embargo, pese a parecer obvias, o quizá por ello, nunca me han dejado del todo convencido.
           Mas creo haber dado con la respuesta. A mí al menos, cuando se me ha ocurrido, me ha parecido clara, incuestionable; la pieza que hacía encajar el rompecabezas, la llave que abría las siete puertas, el concepto que daba sentido a todo el resto.
           Lo que la gente quiere no es saber, menos aún saber la verdad. Me refiero a que no es esto lo importante. Lo que la gente quiere en realidad es juzgar.
           En el momento de alumbrar esta conclusión la he tomado por un gran éxito, todo un logro del análisis sociológico y la psicología de masas.
           Pero enseguida he sabido que sólo era (de ser algo) un paso corto en un largo camino. Salvado un obstáculo me daba de bruces con otro. Respondida una pregunta se abría desafiante, puñetero, un nuevo interrogante: “¿Y por qué quiere la gente juzgar al prójimo?”.
            Tal vez les hace sentirse Dios, tal vez es un descargo de sus propias culpas, tal vez les alivia de su miseria moral el hecho de verla en otros de mejor fama y fortuna... ¡qué sé yo!

.  

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

ESPERANZAS (juliol 03)

xacobo | 10 juliol, 2008 18:49

ESPERANZAS

           

            Los bebés son como la música de Mozart: luminosa, vital, rezumante de esperanza.           
            Pero luego crecen, y aprenden a recelar de su prójimo, como un adulto. Y comienzan a codiciar sus bienes, o a envidiar su fama, o su felicidad. Y acaban temiéndole y odiándole, como un adulto. Y se convierten en seres oscuros y mezquinos...           
            Entonces, un nuevo bebé viene a sacudir sus vidas. Y les sonríe con su boca sin dientes y la mirada limpia. Les sonríe sin motivo, sin pedir nada a cambio, porque sí. Y el corazón se les enternece y piensan, por un instante, que La Salvación es posible. Pero será en la próxima generación. Para ellos ya es tarde.           
             Y así se repite, año tras año y siglo tras siglo; hombre tras hombre y generación tras generación.
             Es la eterna esperanza bailando con la eterna decepción: reiterativas, tozudas, empatadas.

.
. 

DES DEL WC | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

«anterior   1 2 3 ... 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 ... 30 31 32  següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb